Animats pels primers esclats primaverals sortim a les terrasses. Hi ha neguit de compartir tertúlia després d’haver patit l’hivern. I no cal ser fumador per ser a fora. El sol hi convida, encara que alguns haurem de trampejar la duresa de les al·lèrgies que s’anuncien aquesta temporada. L’hora ha canviat i el dia s’allarga un pas de gegant. És temps de primavera. Segurament deu ser l’època de l’any que més color té; sense cap mena de dubte és l’època de l’any que més energia té. Tot pren vida i això ho nota la pell, el cor i el pensament. Aquesta és la sensació que van viure els nens que van plantar un arbre a l’esplanada de la casella del Tei, a tocar del canal d’Urgell, a la partida de Vallflor de Juneda. L’ocasió s’ho valia: la Festa de l’Arbre –un any més organitzada pels Amics de la Banqueta– oferia la possibilitat d’apadrinar un arbre. Quina idea més encertada! Saber que aquell arbre, a més de ser plantat, serà cuidat per uns nens i nenes amb tota la màgia que comporta fer-lo créixer saludable. El temps serà jutge dels seus actes. Per sort, l’ombra que faran aquests plançons amb els anys superarà de molt la fredor que desprenen les plaques fotovoltaiques, veïnes d’aquest indret que s’ha anat transformant per l’acció de l’home.

Només cal moure’s una mica pel país per observar la varietat dels nostres paisatges. A muntanya, a la vall de Boí, fa pocs dies encara vèiem els darrers embats de la neu; a prop dels Omellons, fa pocs dies, descobríem un eixam d’arnes al bell mig d’una plantació d’ametllers florits; a Ceret, a la Catalunya Nord, fa pocs dies ens extasiàvem amb la presència dels cirerers multicolors a prop d’un Canigó encara nevat. Tot al seu punt, sense estridències. La sensació era la mateixa que havien experimentat aquells nens quan plantaven un arbre. El fet de pensar que la natura és sàvia i que cal cuidar-la perquè respongui positivament quan la necessitem. Ens omple si la respectem; ens anima si la busquem; ens fa ser més lliures si creiem en la seva força. Molta gent pagaria el que fos per poder viure al camp, ara que la crisi ens pren la pell i el pensament. A vegades no valorem prou aquest espai refrescant, aquest racó de desconnexió. I preferim connectar-nos a la pantalla en nom de la modernitat oblidant que els arbres també parlen.