Ves per on, dos fets desconnectats, allunyats en la causa i en l’espai, però simultanis en el temps, ajuden a explicar el sentiment d’eufòria envers un tercer, també separat en la motivació i en la distància. Però tots tres tenen en comú un factor: estem parlant d’energia.

Per una banda, la guerra civil a Líbia (en realitat, com tota guerra civil, les atrocitats d’un megalòman dictador) i el sisme del Japó van i coincideixen amb l’arrencada de la planta termosolar de les Borges Blanques. Com deia molt descriptivament l’alcalde Estradé, “no és habitual que a la comarca aterrin inversions d’aquesta magnitud”: 153 milions d’euros que serviran per generar l’equivalent al consum mitjà de 27.000 llars (compte, a totes les Garrigues no n’hi ha ni la meitat, de famílies i cases).

Dit d’una altra manera, ara ens trobem que som favorables a produir un combustible que ni és contaminant com el petroli libi ni perillós com l’electricitat nuclear de les plantes japoneses de Fukushima. Una energia, la termosolar (sol + biomassa) de les Garrigues, que no és cara com el gas libi, ni fràgil com els kilowatts atòmics nipons.
En el debat social al voltant de l’energia hi ha massa fariseisme i poca intel·ligència. Volem societats del benestar caracteritzades pel consum de carburant a tots els nivells (des del cotxe fins a l’iPod). A més, volem que sigui abundant i barat. I encara més, volem que la problemàtica associada a la seva producció (sigui contaminació o impacte visual) la carreguin uns altres, com més lluny de nosaltres millor.

Convé recordar el vell principi segons el qual “l’energia no es crea ni es destrueix, només es transforma”. I entendre, d’una vegada, que no guanya el fort o el gran, sinó qui és llest. Aquell que té, veritablement, energia.