Els anys de bonança econòmica van promocionar l’hedonisme com a cultura vital. Havíem d’estar morenos, prims, sense arrugues i riallers. Havíem de presumir de roba, de cotxe, de segona residència (visca la hipoteca d’interès baix!) i de tecnologia. I, atenció, no érem del tot considerats fins que a l’hora de menjar no consumíem vi. Cap altra beguda: ni refrescs, ni aigües, ni cerveses, ni llet... res, si volies ésser algú havies de beure vi i ser capaç de recitar, pel cap baix, mitja dotzena de denominacions d’origen, i també el nom d’algunes varietats vitícoles.

Per l’altra banda, hom que arreplegava quatre duros, hom que els invertia en el vi. Això era el súmmum: els calés que feies cantant o jugant a futbol, els posaves a conrear qualsevol secà –si era costerut i pedregós, millor que millor– i a endreçar algun vell mas perquè et fes de celler. Després l’anomenaves “chateau” tal o tal, imprimies la marca en etiquetes de disseny postmodern, i a viure, que són dos dies.

Entre una cosa i l’altra, la vinya va proliferar una cosa no dita. Al nostre país s’acumulen fins a 11 denominacions d’origen diferents, i al món trobaràs vinya (al principi, una espècie només mediterrània) a tots 5 continents, de Xile a la Xina, d’Austràlia a Califòrnia.

A les Garrigues, igual. Al sindicat dels republicans de les Borges havien arribat a desaparèixer els pagesos vinaters. Aquesta follia bàquica va portar l’augment de preu dels drets de plantar vinya, i l’aparició de ceps a milers als Bessons. I va emergir la gran trampa: quan no pots vendre el vi, el deixes a la bóta i el converteixes en criança o en reserva. Quants milers d’hectolitres romanen avui, envasats, a l’espera de consumidor?