Opinió

Ningú mou fitxa en el tema de la reforma de la PAC, és que s’apropen eleccions

Els sindicats demanen encara més. Guardar lo vell i injust, com els pagaments desconnectats, basats en dades d’abans de la guerra de la PAC (2003), així com intervencions fortes de mercat (sense participar-hi financerament, sense acceptar temes nous, més relacionats amb la millora de la competitivitat). També obliden que el pressupost –encara gràcies– es toca poc, tenint en compte que cada vegada hi ha menys explotacions i que la crisi segueix. Els sindicats tampoc són solidaris, una de les raons ètiques per defensar les intervencions era la seva distribució en una petita part entre els més necessitats. A Espanya, ara que ha augmentat la pobresa, cap sindicat ni el mateix govern ha dit res sobre aquest tema, realment escandalós.

Un altre problema de Catalunya és l’elevat preu de la terra agrícola, que dificulta la reestructuració de les explotacions. El preu de les terres bones ha seguit pujant, a poc a poc, d’acord amb el cost de la vida, el preu dels productes i sobretot quan s’apugen els ajuts. Com és això? L’OCDE havia fet diversos estudis, en els quals es reflectia que els ajuts tendien a fer pujar els preus de la terra. El pagesos no propietaris –en la mesura que els ajuts pujaven– feien pujar els arrendaments i, per tant, el preu de la terra. En el sector agrari català, hi ha un fet sorprenent: moltes famílies propietàries de sòl agrari han abandonat la professió vers horitzons més rendibles, però no s’han venut la terra, perquè segueix donant. Aquest sestudis també s’havien fet en el sector de l’immobiliari urbà. En la mesura que existien desgravacions per la compra d’habitatge, els preus dels habitatges pujaven, i així les desgravacions anomenades socials per als qui compraven un habitatge anaven a parar a les butxaques dels promotors, tot inflant la bombolla immobiliària. Enguany aquestes deduccions s’han acabat i els preus dels habitatges han caigut en un 4,7%, una mica menys d’allò que es guanyava. Això vol dir que encara baixaran més. Els especialistes ja havien recomanat feia anys que es traguessin aquestes deduccions amb vernís social, que finalment enriquia els promotors. Ara és quan toca substituir la vella PAC per una política més moderna, més adaptada a allò que demana la societat, que finalment són els que paguen els impostos. Volen aliments més segurs, una natura més sostenible i una agricultura més competitiva, que superi les limitacions de productivitat entre Europa i les grans finques conreades en el nou món. Estem en el moment de la globalització i els que som exportadors ho celebrem. Un exemple: enguany, per Sant Jordi, Etiòpia haurà estat el principal subministrador de roses, ja que uns inversors indis han trobat terra i mà d’obra barata i hi han aportat noves tecnologies, que competeixen amb les flors procedents d’Amèrica del Sud. Aquesta és la clau de la lluita. No ens podem queixar eternament demanant més ajuts sense objectius clars. Allò que marca la diferència és la tecnologia. Precisament “avui, ara i aquí” el sector agroalimentari és el que salva l’economia de Catalunya i d’Espanya. La balança de pagaments agroalimentària és l’única positiva i els ocupats agraris pugen i s’ofereixen noves oportunitats de treball, tot lluitant contra l’atur. Deixem córrer l’eterna lluita per més subvencions i anem per feina demanant ajuts “per fer, no per ser”. Ens trobem en un moment d’escomeses electorals repetitives que dificulten trobar el consens, el govern és massa dèbil i, a sobre, amb canvis d’última hora dels dirigents del Ministeri d’Agricultura. La solució l’està aportant el dinamisme dels nous sectors innovadors, que rellancen exportacions a tot Europa. Catalunya és capdavantera d’aquestes realitats que es realitzen al marge dels reivindicadors, sovint cridaners, però poc efectius. Això si l’agricultura “solament serà sostenible, si és rendible”. Treballem, doncs, per aconseguir-ho conjuntament, potenciant les aportacions de cada interlocutor.