M’he emocionat. I ho dic amb franquesa. He deixat anar algunes llàgrimes galtes avall. I ho fet escoltant uns mots que arriben al cor. Són els pensaments que trasmet, en veu alta, la historiadora Assumpta Montellà. Normalment acostuma a explicar històries menudes de persones anònimes, d’herois i d’heroïnes que no surten als manuals oficials. I ho fa, més enllà dels mètodes estrictament universitaris, a través de les vivències de la maternitat d’Elna, dels contrabandistes de la llibertat o, ara, des de la visió de les dones garriguenques sobre la guerra incivil. En aquest cas, ha tingut clar que calia relatar la història en femení. Sabem molt bé que la història sempre l’escriuen els homes, normalment els que guanyen les guerres –poques vegades els que les perden–, però mai l’escriuen les dones. La raó: elles sovint són invisibles. Aquest és el sentit de Pa, crosta i molla: recollir el testimoni de tretze dones (l’Amèlia, les Maries, l’Adelaida, la Consol, l’Esperança, la Pilar, les Carmes, la Leonor, la Josepa i l’Harmonia) de les Garrigues des de la quotidianitat de la rereguarda dins de l’àmbit domèstic. I ha parlat, ajudada per l’Alexandra, amb les dones grans i els ha demanat que li confiïn els seus records i els seus secrets més íntims de la guerra. Són dones valentes que parlen amb una dona. Unes dones senzilles que han patit un doble silenci: per la repressió i pel fet de ser dones. En certa manera, Maria Mercè Marçal ja ens ho tornaria a recordar en aquella divisa: “A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i de nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.” Precisament, aquesta rebel·lia –gairebé sempre callada– les fa ser diferents, les fa ser excepcionals. I en cada poble n’hi ha més d’una que té alguna cosa a dir o de qui les enciclopèdies podrien dir alguna cosa més que el silenci. Refer l’oblit és una causa noble i peremptòria. Malauradament, en alguns casos ja hem fet tard. I quan arriba aquest punt, ens devem al procés de recuperació històrica. És del tot necessari fer visibles els noms propis de les dones que han viscut als territoris de parla catalana en l’ahir, que han deixat empremta, i que avui hem d’interpretar des del nostre present. El Diccionari Biogràfic de Dones ja ho està fent. Jo també ho faré aviat. Hi ha massa carrers dedicats als homes per oblidar que elles també hi van ser.