La trilogia Millenium de l’Stieg Larsson ha tornat a posar de moda les novel·les d’enjòlit. Novel·les sovint farcides de sang, de passió i de personatges amb tarannàs recargolats, però on sobretot destaca la capacitat de l’autor de crear enigma i de resoldre’l de manera inversemblant i, alhora, creïble.

Entre els clàssics del gènere cal citar l’Agatha Christie (amb l’Hèrcules Poirot d’heroi) i Georges Simenon (amb l’Inspector Maigret). Modernament i mediterràniament, us recomano de tot cor les històries sicilianes d’Andrea Camilleri (comissari Salvo Montalbano) i les gregues de Pètros Markaris (comissari Kostas Jaritos).

Però les autèntiques obres mestres de la novel·la negra cal buscar-les en 2 autors nord-americans de principis del s. XX: Dashiell Hammett (Collita roja, El falcó maltès, La clau de vidre) i Raymond Chandler (El llarg adéu, La dama del llac, La gran dormida). Aquest darrer va posar en boca del detectiu Philip Marlowe una de les frases lapidàries definitòria dels trets durs i alhora irònics dels protagonistes d’aquestes històries: “Em dedico sobretot a matar el temps. El que passa és que li costa de morir-se”.
Doncs aquests cims de la literatura universal tenen una connexió amb les Garrigues: alguns han estat traduïts al català per l’incomparable Josep Vallverdú, que amb les seves versions va convertir la sèrie La Cua de Palla en una col·lecció de culte. Vallverdú va traduir el to de la narració i dels diàlegs tan encertadament que sempre he pensat que si mai em trobava Humphrey Bogart pel carrer el cridaria amb un lacònic “Ep, mestre!”. I que si la que topava era la Lauren Bacall no podria sinó saludar-la amb un definitori “hola, gasela!”.