Quan fa vent i véns amb cotxe des del principi de la comarca, al coll de Tarrés, et toparàs primer amb el contrast dels verds puríssims de la vall del Brugosa, amb els ocres de la terra llaurada dels camps d’olivers. Pujaràs la costa del Grau i, dalt de tot, trobaràs de seguida les mates de pins del Bosc del Mariet i, a continuació, les parades d’ametllers que hi ha al Pla la Manxa. Si fa vent, estigues preparat, perquè immediatament tindràs a la vista un espectacle extraordinari.

I és que, tot just abans d’arribar al Pixador, el paisatge s’obre esclatant i pots llucar als teus peus tota la plana de l’Urgell i la del Segrià, fins als primers contraforts muntanyosos de la Noguera i la Llitera. Si el dia és prou clar i la força del vent és suficient per netejar l’atmosfera però no per aixecar pols, l’espectacle es perllonga a l’hivern fins als cims nevats dels Pirineus. És com un balcó de vistes espectaculars.

Això, si véns de dia. Perquè si viatges de nit, l’espectacle del balcó canvia radicalment. El que apareix, llavors, és una borrassa immensa de punts lluminosos que t’impedeix ubicar cap vila, perquè els d’un poble es barregen amb els d’un altre fins a Lleida. El panorama recorda les imatges que veus quan aterres de nit en un aeroport, amb una estesa de fanals a sota de l’avió.
Tants de llums poden fer bonic o no –els gustos són molt personals. Però el que és segur és que aquesta explosió lumínica pertorba la visió de les estrelles. Si passés avui per les Garrigues, al Dant li farien falta uns quants virgilis per descobrir-hi els estels. I suposant que la comarca li hagués inspirat un tomb per Infern, Purgatori i Cel, la seva obra hauria estat més comèdia que divina.