Bona part dels països nord-europeus “racionalitzaren” les seves explotacions agràries fa desenes o centars d’anys mitjançant reformes agràries que concentraren territorialment la terra, les instal·lacions i l’habitatge de les explotacions. Els països mediterranis, tot seguint l’exemple francès, ens afegirem més tard al carro reformista i ho férem amb transformacions que afecten només la terra i que reposen en part sobre el que coneixem com a “concentracions parcel·làries”. A través d’aquesta intervenció administrativa, les finques disperses de les explotacions es concentren en una sola, es regularitza la propietat jurídica de moltes explotacions i es renoven i optimitzen les infraestructures de servei, de manera que s’aconsegueix una millora de l’eficiència i els marges –tant o més important que les transformacions en regadiu que acostumen a acompanyar– i les concentracions acaben sent apreciades pels pagesos.

Ara bé, les concentracions parcel·làries es poden fer de diferents maneres i tenen també els seus riscos i desencerts, alguns greus. Les concentracions reemplacen un territori antropitzat o “construït” fruit de la saviesa de mil·lenis per un nou territori construït pels nous tècnics, i els tècnics tenen (o tenim) moltes limitacions a l’hora d’exercir aquestes funcions de demiürg. No totes les concentracions parcel·làries que es realitzen són igual de dolentes, però presenten uns aspectes negatius força comuns:

Les parcel·les rectilínies i rectangulars són les més eficients per al conreu, però, en la mesura en què es presenta una topografia accidentada –i aquest és un cas freqüent en els nous regadius del canal Segarra-Garrigues–, cal tenir en compte altres criteris, com la conservació dels sòls abancalats i l’adaptació del conreu a la topografia de cara a preservar la qualitat dels sòls i evitar el risc d’erosió.

Els camins de rectes quilomètriques que acompanyen les parcel·les rectangulars anteriors milloren l’eficiència dels desplaçaments de la maquinària agrícola, però, a banda dels riscos d’erosió i possibles costos afegits, aquestes noves trames resulten inhòspites per a altres usuaris d’aquestes infraestructures: vianants, ciclistes, esportistes...

Uns efectes similars als anteriors té l’amplària excessiva dels nous camins. En aquest cas, diríem que, amb els anys, els propietaris de les finques veïnes ja s’encarregaran de reduir les amplades d’11 o 8 metres fins a altres més raonables; però, mentrestant, s’hauran fet inversions i desmunts i terraplens que no calien.

Particularment destructiva, d’altra banda, resulta la inserció dels camins en les característiques terrasses en pedra seca, quan l’ampliació dels camins es fa a base d’eliminar els murs de pedra del costat més alt del camí (l’opció més barata).

D’acord amb el servei eficient del territori “agrícola”, els nous camins segueixen una xarxa radial a partir del nucli de població, on es troben les instal·lacions dels pagesos. Però amb aquesta solució adoptada plantejada esquemàticament s’oblida que els camins han tingut, tenen i tindran moltes altres funcions: ramaderes, esportives, lúdiques, de comunicació entre nuclis pròxims o llunyans... A més a més, després de la concentració vindran les noves necessitats d’infraestructures intermunicipals que ja no trobaran per on passar i hauran de fragmentar altre cop les finques concentrades.

En la recerca de “racionalitat” i eficàcia agrícola, la concentració és l’oportunitat que s’aprofita també per suprimir marges, promontoris i desnivells i eliminar les mal anomenades àrees degradades o improductives. Al mateix temps, eliminen qualsevol testimoni “natural”, amb el resultat d’un empobriment del paisatge, de la biodiversitat i dels equilibris ecològics sobre els quals reposa la mateixa activitat agrària.

La concentració substitueix el gra parcel·lari petit del territori “agrícola” previ per un gra parcel·lari gran que millora l’eficiència productiva de l’”agricultura”. Però, al mateix temps, s’està produint una degradació del mosaic ecològic i del paisatge, contraproduent per a la pràctica d’una agricultura més ecològica o, simplement, integrada i en conflicte amb la resta d’usos i funcions.

En definitiva, en funció de l’objectiu de millora de les estructures agràries actuals, s’està produint un reemplaçament del plànol parcel·lari construït durant mil·lenis per un plànol parcel·lari típic de país transatlàntic de nova colonització, que pot comportar una notable pèrdua de valors i potencials. D’un sol cop s’eliminen infraestructures i paisatges forjats per sabers de mil·lenis per substituir-los per altres elements nous que responen a uns plantejaments notablement esquifits i conjunturals. I el que neguiteja no solament és la pèrdua definitiva d’un patrimoni històric molt poc estudiat i conegut (carrerades, marges, camins, formes parcel·làries...), sinó la pèrdua d’uns actius importants per a les activitats i per a la vida en aquest territori.

Quins productes agrícoles vendrem si només es pot mostrar als clients un entorn monòton i trist? Quin turista apreciarà un territori monotemàtic que l’exclou explícitament en la seva concepció? Què hi anirem a fer la majoria dels habitants d’aquestes terres que no hi tenim la finca i que ens trobem en la mateixa situació d’exclusió? On anirem a buscar els mal anomenats “subproductes” (alzines, timons, cargols, sargantilles...) que des d’èpoques immemorials hem recol·lectat, caçat, pescat o simplement admirat?...

Són possibles unes concentracions parcel·làries que cobreixin l’objectiu de concentrar la propietat sense malmetre el “patrimoni”, en el sentit més ampli del terme. I el marc administratiu hi hauria d’acompanyar. Els estudis d’impacte ambiental de les concentracions –que s’han implantat amb retard i que, en el cas del canal Segarra-Garrigues, s’han fet sense cap detall– haurien d’ajudar a fer les coses millor, però tampoc són prou garantia. Les concentracions parcel·làries no poden passar per alt el que diu el planejament territorial i urbanístic i caldria, sens dubte, un ajornament de la Llei de Reforma i Desenvolupament Agrari de 1973, que avui serveix encara de base a les concentracions catalanes, i per això gairebé només cal copiar d’administracions veïnes.