El dia 15 de juny de 1977 se celebraven les primeres eleccions democràtiques a Espanya. Eren temps d’il·lusió democràtica, de construcció de país, tot estava per fer i tot era possible. El 15 de juny de 2011 l’he recordat amb certa nostàlgia i amb indignació, ja que els diputats i diputades no hem pogut entrar amb normalitat al Parlament de Catalunya. La meva sorpresa ha estat quan m’han insultat pel fet de ser diputada, m’han impedit fer la meva feina i, al final, he pogut entrar al Parlament acompanyada pels Mossos d’Esquadra. El Parlament no podia iniciar la sessió, dedicada als pressupostos del 2011.

Què ha passat amb el moviment pacifista dels indignats? Com ha derivat en actuacions antidemocràtiques? Jo he seguit amb molta atenció i molt interès el moviment i he fet el que em van ensenyar els meus pares i el que crec que ha de fer una diputada: escoltar, intentar posar-me en el lloc dels aturats, en el dels joves que no tenen l’oportunitat de tenir la primera feina o tenen contractes precaris, en el d’aquells que volen participar de forma més directa en la política, etc. Em preguntava com articularien les seves propostes políticament i com aconseguirien mantenir la unitat entre tots ells. I com nosaltres podíem també incorporar a la nostra acció política les seves propostes.

Ara tinc molts més dubtes i penso que és molt difícil justificar l’actuació del dia 15. Estic segura que no puc fer una valoració precipitada dient que tots són antidemocràtics i violents i que les seves propostes són totes rebutjables. No ho puc fer. De la mateixa manera que no admeto que diguin que tots els polítics som iguals. Em pregunto com podem aprofundir en la participació i en la representació política i com podem guanyar credibilitat aquells que tenim la vocació i el compromís de servir al poble. M’agradaria que els que van iniciar el moviment i continuen creient en la seva força i capacitat de transformació es desmarquessin dels violents i d’aquells que no respecten les institucions democràtiques.