Com s’informa a bastament en aquest número, el turisme rural convencional a les Garrigues es consolida i creix. Això dóna peu a parlar d’un altre turisme, el turisme de retorn, que ha disminuït i força la seva influència a la comarca respecte els anys vuitanta i noranta. Llavors, les famílies que van emigrar massivament a les capitals als anys seixanta havien assolit una posició social i tenien desig de retornar, ara per gust i còmodament, als pobles que els havien vist marxar a la força. Però aquella cohort i els fills primers van quedant enrere i, avui, amb una segona i tercera generació més deslligada dels orígens garriguencs i amb una vida muntada a la ciutat d’assentament, el turisme de retorn va perdent pes a les Garrigues. I si de cas, el deu guanyar en alguna província de Romania o el Marroc. És obvi que a l’estiu els pobles continuen guanyant població, en molts casos, de canalla amb els pares treballant (tot i que aquesta modalitat també afluixa en benefici del lleure infantil “reglat”), però menys. Sigui com sigui, el futur de molts habitatges que encara són o han estat de segona residència, i sobretot, el futur dels habitatges que han estat construïts amb aquesta idea, no està clar. Potser seria bo que l’administració local i el sector econòmic interessat, constructors i immobiliàries, activessin alguna estratègia per activar la demanda d’un mercat de l’habitatge que, en funció de les inèrcies de desarrelament esmentades, en una dècada podria ser objecte d’un excés d’oferta que no és bo per a ningú. No és bo pels qui viuen del totxo, però tampoc no és bo per a cap poble, que veu tancar cases i a poc a poc, hi ha carrers amb cases més tancades que obertes i les que s’obrien a l’estiu, ara tot just o ni això. Una estratègia conjunta administració-sector, òbviament cofinançada, que posi èmfasi en els aspectes més positius de la comarca, segur que podria ajudar en aquest objectiu, bo per a tots.