No sempre podem ser a tot arreu. Per això em va saber greu no haver pogut assistir a l’enterrament de Víctor Torres a Lleida. Un home, com deia l’amic Vallverdú, “fidelíssim als seus signes, enèrgic i estricte complidor del deure”, que va tenir la gran sort d’haver nascut en una família plena de polítics. I quan parla dels polítics d’aquella generació deixa molt clar que no tenen res a veure amb els de l’actualitat. Ell ens recordava –en una entrevista– que la política en temps republicans era una vocació i no pas un ofici com ara. Que la política tenia un pòsit ideològic més consistent, que els discursos i els oradors eren extraordinaris i que hi havia una altura en les intervencions que ara no existeix, ni a la dreta ni a l’esquerra. I ho deia convençut, perquè tothom sap que quan traspassem la ratlla del voluntarisme al professionalisme polititzat tot canvia radicalment. A vegades, si hi ha coherència, millora; en massa casos, els principis desapareixen en nom de la disciplina de partit.

Però per damunt de tot, Víctor Torres s’estimava la família. I sempre que li ho permetien, s’estenia en els records dels seus pares i dels seus germans. En aquest sentit, i és una llàstima que no s’enregistrés, és digna de recordar la seva intervenció com a pregoner de la Festa Major de Vinaixa de l’any 2009. Nosaltres vam tenir la sort d’escoltar-lo abans de presentar el recital audiovisual Entre l’herba i els núvols, dedicat a la memòria del seu germà Màrius, a punt del centenari del seu naixement. Ens va agrair efusivament aquesta arrencada i ens va augurar moments inoblidables amb espectadors privilegiats, si manteníem l’esperit auster i sensible de l’espectacle poètic. I així ho vam procurar fer allà on ens van convidar. I ara hem pogut copsar, amb el temps a favor, que les seves paraules han estat un talismà balsàmic. Precisament, fa pocs dies, en el marc de les lectures a la fresca, amb un Terrall a punt de lluna plena, li retíem el nostre particular comiat recitant els versos del seu germà. La poesia ens refrescava l’ànima i ens renovava la generositat. I els més agosarats plantàvem una olivera, en el nostre pensament, com a homenatge a la vida. Més tard sabríem que, quan va morir Franco, Víctor Torres ho va celebrar plantant una olivera, signe de pau. Aquest gest honorava la terra dels garriguencs i es convertia en un compromís amb les arrels dels nostres avantpassats. Sempre que veuré un plançó d’olivera pensaré en aquest ponentí de pedra picada.