Fa anys, en una visita al Tallat, vaig coincidir amb una família quan hi estaven muntant el vivac per passar-hi allí tot el cap de setmana (era dissabte). Fent petar la xerrada, l’home m’informà que portaven a terme una curiosa iniciativa: volien acampar en tots els punts més alts de cada una de les comarques de Catalunya, i aquella vegada tocava al Baix Urgell.

Parlant, parlant, l’home em demostrà un profund coneixemente de la geografia catalana. Se sabia tots els accidents geogràfics, que a més articulava d’una manera clara, entenent el paisatge i les seves manifestacions i englobant-les en una idea organitzada de cada comarca. Però el que més em va xocar, en aquell lloc solitari, abandonat i ventós (així anava el clima aquell dia) era una activitat tan poc corrent, que ell, la seva dona i llurs dos menuts realitzaven d’una manera alegre i festiva, considerant aquella estada com l’al·licient que donava vida al cap de setmana.

Aquella família, tot lligant-se a la geografia del país, no demanava ajuts, ni buscava publicitat ni patrocinadors. Simplement manifestaven l’amor a la terra a través del seu coneixement, de manera callada, tranquil·la i silenciosa. Què deuen fer avui? Van acabar la seva singular tournée? Van reflectir per escrit en algun lloc la seva experiència, que realitzaven sense buscar aplaudiments ni oients?

Sovint he recordat aquells excursionistes patriòtics, que exercien l’amor a la terra aplicant la norma que per estimar cal conèixer. I, meditant-hi, he comprès la importància per a Catalunya d’aquells catalans que, sense aspirar a titulars als diaris ni tan sols al coneixement de la gent (aquesta és, em penso, la primera vegada que aquest fet surt publicat), engrandeixen el nostre país a la seva manera.