Si fem un repàs dels llocs que acostumem a vistar quan anem de viatge, segurament n’hi haurà molts que són edificis o contruccions antigues i, majoritàriament, en estat ruinós. Castells, antics poblats, torres, esglèsies i ermites solen ser l’eix central de moltes visites culturals o, simplement, de curiositat.

Si continuem l’exercici mental, segurament també ens adonarem que d’aquest conjunt de construccions les que ens deixen més petjada, les que recordem i recomanem més són les que estan ben conservades. “I està molt ben conservat i cuidat, tu!”, expliquem aixecant les celles.

És evident que la força del passat, el trasllat momentani a altres èpoques i la imaginació de com s’hi vivia ens atrau. Ara bé, tot plegat té més sentit i la recreació mental resulta més accessible si aquests espais que visitem estan en bones condicions i identificats, senyalitzats i explicats.

No dic que tot hagi d’estar intervingut i que s’ofereixin lectures úniques del seu paper en la història, però sí uns mínims de contextualització. Imaginem-nos que al poblat íber dels Vilars d’Arbeca no hi hagués cap plafó ni s’hi fessin visites i explicacions. Rarament encertaríem a saber què és tot allò, i alguns fins i tot potser pensarien que els nostres avantpassats vivien entre parets de mig metre d’alçada.

Doncs a la comarca tenim multitud d’espais històrics que hem vist com anaven caient i desfent-se (castell d’Aspa, castell de Sarroca, trinxeres i fortificacions bèl·liques). O altres que ja ni hem pogut veure mai (castell d’Arbeca, castell de les Borges). O moltes cases, casalots o cabanes de volta enderrocades. Estem deixant que el nostre passat, i per tant la nostra identitat, se’n vagi en orris. Cal agafar exemple d’intervencions com els Vilars d’Arbeca, els castells de la Floresta, l’Albi o l’Espluga, les sitges de Torrebesses o el polvorí d’Alfés si no volem fer el ridícul que un dia els nostres néts ens preguntin què és aquell munt de pedres i haguem de respondre que ni idea.