A la comarca, les indústries hi han passat de llarg. Som terra de passada, l’autopista sols ens ha ofert dos accessos, on un dels quals –segons diu la llegenda– va ser gràcies al baró de l’Albi. L’energia elèctrica, tres quarts del mateix: ens creua el cel amb cinc grans línies d’alta tensió i ni tant sols hi podem agafar la llum per a la finca. L’oleoducte que ens creua ha patit algun cop l’atac de “l’amic” de l’aliè per prendre l’or negre que s’hi transporta; tampoc ha permès crear cap tipus de lloc de treball. Ah, em deixava l’alta velocitat! Com molt bé indica el seu nom, no té temps d’aturar-s’hi.

Aquest escenari en temps de bonança no tenia més importància, senzillament havia tocat aquesta funció a les Garrigues. Però, en els temps actuals, l’única cosa positiva és que, a les estadístiques oficials on surten les empreses que tanquen, de ben segur que som a la cua. Ja m’entenen. Aquest escenari m’ho va fer recordar l’altre dia un veí del Vilosell, després de la meva pregunta preocupant-me per la seva feina, em digué: “Jo tinc una granja de pensionistes. Amb els meus sogres, els meus pares i una padrina molt gran, on tots cinc són pensionistes. Ja em trec el jornal, la meva feina és que durin el màxim. Perdó! Vull dir que visquin el màxim.”

L’entrada de diners més important que tenen els nostres pobles són les pensions. Estem còmodes amb aquest escenari on el futur laboral del nostre jovent són i seran granjes sèniors o fotre el camp?

Cal exigir als nostres polítics locals i comarcals una d’estratègia i un posicionament envers aquest esdevenidor tan frustrant. No s’hi valen excuses.