Sóc un gran defensor de la migdiada. Molta gent l’associa exclusivament al període de vacances. I s’equivoca. La migdiada no és patrimoni només de l’estiu. El fet és que es recomana que tothom la faci tot l’any i durant tota la vida. I això és el que faig, si no m’ho impedeix algun element extern puntual. Reconec que és un plaer que em reconforta. Aquests vint minuts de glòria, amb una càrrega espiritual innegable, porten a les seves espatlles una idea molt pràctica: la necessitat de fer una pausa en el decurs dels afers quotidians per reprendre amb més vigor la feina. Rendeixes més a la tarda, estàs més despert i tens més concentració i força per acabar el dia. I no importa on la fas: tant pot ser al sofà, al llit, a l’hamaca de les piscines, a la tovallola de la platja o a l’ombra d’una olivera. El més important és posar el despertador perquè no duri més del que ha de durar. Si optes per una dormida curta diària després de dinar, almenys tres cops per setmana, tens un 30% menys de possibilitats de morir d’un atac de cor. Així m’ho explicava el metge de capçalera. I jo, òbviament, me’l crec i li faig cas.

Sóc un gran defensor de la contemplació dels paisatges. Mirar un paisatge és fer teràpia. I més quan hi ha una indescriptible posta de sol. Per això aquest estiu (i ho faré tot l’any) m’he apuntat a la filosofia dels psicòlegs que veuen en l’exposició als espais oberts un remei contra la fatiga mental. És una manera d’aprofitar les vacances per combatre l’estrès acumulat durant la temporada. Per aquest motiu he anat a la punta dels Marquesos i a la Seu Vella de Lleida a contemplar la posta de sol. Per això m’he atansat amb la família a Encamp, a Vilaller, a Canejan i a Caldes de Boí amb la intenció de trobar-hi benestar i tranquil·litat. Més enllà de buscar nous espais, que també ho faré, miraré de sentir-me millor en determinats indrets perquè els compartim culturalment amb altres persones. La singularitat, la bellesa o la dimensió del lloc són poc importants. El que fa la diferència, en el fons, és el component simbòlic. Per això em sento tan bé als Bessons contemplant una posta de sol o a la banqueta del canal passejant amb bicicleta. Lluny de casa, aquest estiu he descobert amb els amics la Toscana. He hagut de sacrificar la migdiada per veure patrimoni. Per sort, el seu paisatge ho ha compensat.