Es respira des de fa temps un clar desencís: de l’actuació dels polítics, dels bancs, dels professionals... De tothom, vaja.

És clar, no ens agrada que hàgim acabat en la crisi actual, i algú n’ha de ser el responsable: tot menys admetre que nosaltres en puguem tenir part. Però el polític, si administra malament, fins i tot si roba o defrauda, té una clara excusa: “Si no esteu contents amb mi, voteu-ne un altre”. Els bancs, no cal dir-ho: “Canvieu de banc, el mercat és lliure”.

I tot això duu a preguntar-se si no és que està malament el mateix sistema. Cal cercar-ne un de nou? Per això hi són els indignats, amb frases tan brillants com “El carrer és nostre” (que curiós, quasi idèntica la va dir Fraga als anys 70) o “Ni cara A, ni cara B, volem canviar de disc”; un cop més sembla que es busca una “tercera via”, com han fet tants al seu dia, dels falangistes als eurocomunistes.

Què cal fer, doncs? Ja fa dos segles que Kant es queixava que sempre deixem les nostres coses en mans dels “especialistes”: dels meus negocis, se’n cuida el meu administrador; de la meva salut, el meu metge; de la meva moral, el meu confessor. Els pago el que calgui, i oli en un llum. No haurem caigut excessivament en la nostra època en aquest cofoisme de deixar les coses als qui en saben o diuen saber-ne?

Potser, a més (o en lloc) de criticar tant aquests especialistes que ara resulta que ens han dut on ens han dut, també fóra sa que féssim examen de consciència (avui se’n diu autocrítica) sobre si no ens hem deixat acomboiar massa pels esdeveniments, donant per entès que les coses marxen soles. És tan còmode creure’s allò que ens diuen en èpoques electorals! Però algú, en aquestes ocasions, es llegeix el programa de cada un?

Bé, ho he de deixar ací. Però prometo tornar-hi un altre dia, el tema bé s’ho mereix.