La mil vegades maleïda pedregada ha quedat en l’esperit dels pagesos com l’etern enemic a vèncer. Al principi es lluitava contra la calamarsada amb precs, més tard ja s’empraven canons carregats de pólvora per desfer el núvols amenaçadors. Al Penedès jo encara he vist un canó que va explotar i va matar el pagès. Després de la Guerra Civil es van començar a utilitzar coets, ara carregats amb iodur de plata, que, això sí, encara que no calgués, espetegaven ben fort. Més tard ja es van encendre fogons amb carbó activat amb iodur de plata i als anys seixanta recordo monsieur Dessens, a Caldes de Montbui, venent la seva nova tecnologia d’encendre fogons. Però la pedregada mai era vençuda. El mateix Duran Farell, empresari d’empreses elèctriques, volia fer ploure per emplenar embassaments –ho podeu escoltar en un NODO al Museu d’Història de Catalunya–. És per això que, a finals dels anys vuitanta, des del Departament d’Agricultura, el Servei de Protecció dels Vegetals i jo personalment vam fer un seguiment dels estudis realitzats a nivell mundial. Vam consultar el doctor Puigserver, eminent catedràtic de física de l’aire i mestre dels joves meteoròlegs. Ens va confirmar que al laboratori s’havia demostrat que les partícules de iodur de plata ajudaven a la condensació i ajudaven a ploure, però a temps real havia estat un fracàs. Els serveis de l’exèrcit nord-americà ho van fer servir per tal de fer ploure i provocar inundacions al Vietnam, i a Cuba per evitar que la pluja fertilitzés l’illa. A Suïssa i a l’URSS els assaigs estadístics realitzats per l’exèrcit amb tractaments de iodur de plata amb míssils teledirigits van concloure sense cap resultat positiu. A Múrcia i a Castella van fer tractaments amb avions, que van haver de deixar a causa del perill d’entrar en els núvols a sembrar iodur de plata. La conclusió és que l’home, fins ara, ha estat incapaç de poder lluitar contra la pedregada amb els mitjans disponibles. Pel que fa als danys col·laterals, sequeres en les zones adjacents, la conclusió fou la mateixa: els fogons, els coets o els tractaments aeris no serveixen per a res de res. Aquests resultats van ser publicats pel Servei de Protecció dels Vegetals i es van presentar a Lleida en una conferència en què es van convidar tots els actors agraris. L’alternativa que es proposava era la defensa passiva, assegurant les collites, cobrint les plantacions mitjançant xarxes antipedra i facilitant productes antifúngics per tal d’evitar danys als vegetals després de la pedregada. El Departament d’Agricultura va cloure la línia de subvencions que s’atorgava a la xarxa de lluita contra la pedregada de Lleida que s’havia creat al redós de la Cambra Agrària i semblava un assumpte conclòs. El problema va subsistir perquè en l’àmbit estatal les assegurances contra la calamarsada establien una reducció de les tarifes a aquells agricultors que utilitzessin iodur de plata. Evidentment era més barat disposar d’una assegurança que no pas disposar d’una xarxa; és per això que finalment l’Administració va tornar a finançar ambdós models. Val a dir que les pedregades són locals i els danys sempre són quantiosos, tant econòmicament com moralment, ja que destrueixen tota la feina realitzada durant l’any i afecten collites següents. Les pedregades varien d’intensitat segons zones geogràfiques, essent més nombroses en zones muntanyoses. Però la polèmica està servida perquè encara hi ha defensors del iodur de plata. En tot cas no cal tornar a treure mitologies rurals, que asseguren haver vist avions fent tractaments de iodur de plata, són serpents d’estiu que regularment tornen a sortir. Per cert, el reportatge “Les dues cares de la moneda del iodur de plata” va sortir publicat aquest mes d’agost. El tema ja fa temps que està clos pels científics, el iodur de plata a nivell real no serveix per a res, ni per desfer pedregades ni per dirigir la pluja.