Ahir va ser la sentència del Tribunal Constitucional. Avui, vista la nostra immobilitat, diuen que hem de fer les classes en castellà per complaure uns quants senyors que, vivint entre nosaltres, tenen molt clara la idea d’Espanya: “La lengua siempre fue compañera del Imperio”, com va dir ja fa cinc segles Nebrija. Cal acabar, segons ells, amb aquesta rèmora d’una parla tan diferent de les essències autènticament espanyoles, quan en podem fer ús d’una altra que és la de cents de milions.

La idea que subjeu és la de sempre: la llengua catalana ha de quedar per a l’àmbit estrictament familiar: “Quédense para la recóndita intimidad los coqueteos lingüísticos”, ja ho deia un altre espanyol de pro, Galinsoga, fa mig segle. I reblava ja no fa tant el Sr. Solana: “¿Quieren Vds. una lengua distinta del español? Pues páguensela”. Són uns quants exemples entre milers. Més clar, l’aigua.

La dreta i l’esquerra saben posar-se d’acord quan es tracta d’una finalitat per a ells “patriòtica”: laminar les diferències, aquestes molestes diferències… respecte a la seva forma de veure les coses. Tot el que és diferent del que es pensa a la Meseta és perillós, i en col·laborar per eradicar-ho sempre hi ha acord a la resta d’Espanya, encara que sigui trencant el consens que fa trenta anys va fer possible una Constitució.

Sí, estem prenent consciència de tot, però fem com la boa, que la digestió li dura dies; en el nostre cas, anys. Molts pensen que al capdavall tot és qüestió de fer ús un cop més del nostre esperit pactista. Uns altres tremolen pensant que no vendran tant gènere a la resta d’Espanya. Fins i tot alguns tenen por que no els titllin un cop més de victimistes.

Els catalans, tan acostumats a fer-nos les coses sense esperar que ens les duguin resoltes, fallem quan es tracta d’afermar la nostra personalitat. Ni així, davant la tempesta que s’apropa quan manin aquests senyors –que manaran d’aquí a poc–, reaccionem? Continuarem somiant truites?