El ple del Parlament de Catalunya va aprovar el 29 de juny, per unanimitat, la Llei de reparació jurídica de les víctimes del franquisme, que declara nuls els judicis i els consells de guerra dictats per causes polítiques a Catalunya entre l'abril de 1938 i el desembre de 1978. La llei declara il·legals, per vulnerar les més elementals exigències del dret a un judici just, els tribunals de l'Auditoria de Guerra de l'Exèrcit d'Ocupació, anomenada posteriorment Auditoria de la IV Regió Militar, que van actuar a Catalunya en aquella època. Són un total de 63.961 judicis, que l'Arxiu Nacional de Catalunya va fer públics el passat 6 de juliol. 

Judicis en paquet

Una de les causes que coneixem, arran de documentació consultada al Govern Militar, és el Sumaríssim núm. 1761 contra 17 garriguencs. Casos diferents i pobles diferents -la majoria de Vinaixa-, però jutjats tots alhora, ràpidament i sense garanties. Un dels encausats era Ramon Pons Bellart, de cal Pasqué, de l'Espluga Calba. Pagès, home de pau, de 56 anys d'edat, havia tingut algun càrrec a la cooperativa i havia estat, en alguna ocasió, membre de la junta del Centre Republicà. Per edat no va anar a la guerra, però el pitjor malson li va arribar quan aquesta va acabar, i ben aviat, només dos mesos després que els franquistes es fessin amb el poder al poble.

El 'delicte': la ideologia

Tot comença d'una manera peculiar. El 20 de març de 1939, una parella de la Guàrdia Civil de Vinaixa fa cap a l'Espluga perquè el recent alcalde franquista, Josep Navés, denuncia que una veïna del poble l'havia enganyat, dient que no tenia una mula i un carro per fer els torns de portar farina. Després d'haver-la tancat a la presó, va dir que sí que els tenia. La declaració, però, deriva curiosament cap a un altre tema: una reunió que hi havia hagut tres anys abans al Centre Republicà en què, suposadament, es decidia sobre la sort del grup de joves que estaven detinguts a Lleida, acusats de participar en l'aixecament franquista i que serien afusellats. La veïna interrogada, que tenia el marit -d'esquerres- fugit del poble, va dir que en aquella reunió va sentir dir a molta gent "fuerte con ellos, hay que apretarles", però que només recordava un nom: Ramon Pons. I aquí comença el calvari del Pasqué. 

Detingut i interrogat el mateix dia, diu que ell no va dir allò, però tant era, la Guàrdia Civil el considerava culpable i el va entregar al jutge militar de les Borges. Més enllà d'aquell suposat comentari, a Ramon Pons li havien preguntat què havia fet l'octubre de 1934, a qui havia votat el febrer de 1936 i com havia actuat quan hi va haver el "Glorioso Movimiento Nacional", que deien ells. I no es va amagar de res al respondre: el 34 havia anat amb la gent que va prendre l'Ajuntament però es va quedar a les escales; el 36, com a persona d'esquerres que era, havia votat el Front Popular i al juliol va rebutjar la invitació a ser membre del Comitè Revolucionari. Cap fet d'armes, cap responsabilitat directa en res, però el delicte era clar: ser d'esquerres. 

Testimonis impossibles

Un cop a la presó de les Borges, les autoritats demanen informes sobre el Pasqué. A qui? Al nou Ajuntament franquista i a la secció local de Falange de l'Espluga, que envien les mateixes acusacions, calcades: haver proclamat la República Catalana, haver votat i propagat el Front Popular, "perturbador y agitador de las masas". Alcalde i Falange designen, a més, suposats testimonis per reforçar la versió. I qui eren? Membres de la CEDA i/o pares dels nois de Falange condemnats a Lleida el 1936. L'ànim de revenja, de fer pagar a algú aquells fets, és evident. Totes les declaracions dels testimonis són idèntiques, com si algú ja les hagués dictat, fins i tot detallant el que suposadament hauria dit Ramon Pons en aquella reunió del Centre Republicà, on és improbable que cap dels testimonis, en tant que membres d'altres formacions polítiques, hi hagués assistit.

Sense sortida

El guió estava escrit. El jutge militar de les Borges eleva el cas al Consell de Guerra i, el juny del 39, traslladen el Pasqué a Lleida. L'1 d'agost ja se celebrava el judici, on Ramon Pons queda sentenciat a pena de mort. Ja només quedava esperar l'enterado de Franco, que arriba al gener. Mig any de desconsol de la família, que va intentar de totes totes que algú intercedís per commutar-li la pena. Res a fer. El 16 de gener, el Pasqué entra en capella. Se li demana que signi les notificacions i, naturalment i digna, s'hi nega. El mateix dia és executat a les tàpies del cementiri de Lleida. Un monument erigit el 2010 per la Paeria i el Memorial Democràtic recorda el seu i uns 500 noms més d'afusellats de la província pel franquisme en aquell lloc.