Tenia només vuit anys quan Lop Ahmed va venir per primer cop a Catalunya procedent del campament de refugiats saharauis de Tindouf (Algèria). Poca cosa recorda d'aquell primer estiu de 2001, quan la van acollir l'Antònia Pons i el seu marit, Joan Artigues, de cal Vaquer de Torregrossa. Va venir durant tres estius consecutius a la mateixa llar i, a partir d'aleshores, la Lop va continuar residint als campaments fins que l'any 2015, ja mare d'una recent nascuda, va sofrir un greu problema d'anèmia que va poder resoldre amb un nou viatge d'urgència mèdica a Catalunya. Després de recuperar-se, va tornar als campaments, però ja amb la decisió presa de viure a Torregrossa en condició d'exiliada política. El 2017 va aconseguir un visat temporal per viatjar novament a Europa i, després, reclamar el reconeixement de persona apàtrida per part de l'estat espanyol. 

La Lop va tornar a instal·lar-se a cal Vaquer, a casa de la seva segona mare, la d'adopció, Antònia Pons, una mestra jubilada que precisament va ser durant uns anys la presidenta de l'Associació Catalana d'Amics del Poble Saharaui (ACAPS), la que anteriorment gestionava les acollides dels infants durant els estius (ara a les Garrigues ho fan conjuntament Lleida pels Refugiats i Sàhara Ponent). 
Durant aquests últims vuit anys, la Lop ha estat mare en dues ocasions més. Dos fills a qui els ha posat els noms d'Antònia (6 anys) i Joan (2), en honor als seus pares d'adopció de Torregrossa. Fa poc, a casa s'hi ha afegit el seu marit, Mohamed Mahyub, també saharaui pendent d'una altra sol·licitud d'asil. 

Aquesta família de cinc saharauis ha arrelat plenament els seus vincles a les Garrigues, però la seva ment continua fixada en el Sàhara Occidental. "Nosaltres no perdem mai l'esperança", diu Lop, "estic segura que jo, els meus fills o els meus nets arribaran a viure en un Sàhara independent". 
De fet, ella no ha conegut mai cap altra realitat que la de refugiada. El seu pare, quan només tenia catorze anys, va ser forçat a deixar el seu poble originari, Al-Aaiun, per anar als campaments on ella va néixer i créixer. Ara, des de Torregrossa, confia que un dia o altre tornarà al seu país d'origen. "Els saharauis tenim molta paciència", assegura, "no ens l'acabaran mai". "Tornarem a ser un poble, els amos de la nostra terra", conclou. 

Una química sentimental
Antònia Pons explica que la seva estreta relació amb la Lop és fruit d'una química difícil de descriure amb paraules. Durant molts anys ha tingut infants saharauis a la seva llar i ha visitat els campaments en innombrables ocasions, però els sentiments que li desperta la Lop són únics i autèntics. "L'Antònia ho és tot", confessa la Lop, "és la meva mare, el meu pare, la meva germana, la millor amiga... ho és tot a la vegada". "La nostra relació no es pot explicar, és una qüestió de sentiments", resumeix l'Antònia.

Els tres fills de la Lop estan tots escolaritzats a Torregrossa i tenen una educació plenament catalana. A part de la gran, la Leila (que ara ja té 10 anys), que se sent vivament saharaui, els dos restants presenten una identitat plenament catalana. Almenys en aparença. Però tant, la Lop com el Mohamed tenen clara la necessitat d'explicar contínuament els seus orígens als fills. A part de parlar un català perfecte, els tres infants es comuniquen a casa sempre en hassania, la variant de l'àrab que parlen els saharauis. "Ells són el futur del nostre poble", reivindica ella, "cal que ho tinguin present". 

Un missatge al món
Les campanyes d'acollida dels nens saharauis a Catalunya són, tant per a la Lop com per a l'Antònia, alguna cosa més que unes vacances. "És un missatge polític", explica l'Antònia, "un projecte per donar veu al Sàhara".

Cada estiu, un grapat de famílies de les Garrigues s'uneix en aquesta campanya d'acollida durant els mesos de juliol i agost. Es tracta de donar als infants un descans en els mesos de màxima calor al nord d'Àfrica, a part d'oferir-los atenció mèdica en cas de qualsevol patologia. La piscina, una bona alimentació i setmanes d'esbarjo són uns atractius que semblen immensament superiors a la vida als campaments. 

"Els nens saben compartimentar la vida, assumeixen que la seva estada aquí és sols per un breu espai de temps i, de fet, un cop acabat l'estiu, estan contents de tornar a veure els seus pares", argumenta l'Antònia Pons. I és que, segons assegura la Lop, "la família ho és tot per a nosaltres". Aquest estret vincle  és, segons reivindiquen, una de les raons que expliquen la paciència dels saharauis.