Com cada any, les associacions Lleida pels Refugiats i Sàhara Ponent han començat la crida per trobar famílies de les Garrigues, el Pla d'Urgell i el Segrià pel projecte Vacances en Pau, que promou l'estada a casa nostra de menors saharauis durant els mesos de juliol i agost. I com cada any des de ja en fa uns quants, aquest és un període de neguit. Si la comarca i Ponent havien estat molt bolcades amb la iniciativa durant els anys noranta i la primera dècada dels dos mil, els últims lustres la solidaritat se n'ha ressentit.

La causa saharaui, que remet al colonialisme espanyol al nord d'Àfrica, la retirada de 1975 i l'expulsió per part del Marroc, ha caigut en un segon pla mediàtic. L'esclat de nous conflictes al món, el context socioeconòmic de les famílies del país i el debilitament general de l'associacionisme també hi tenen a veure. Per a les famílies ja acollidores, però, a moltes persones sensibilitzades només els falta un últim impuls: passar de conèixer i empatitzar amb el projecte a arromangar-se i comprometre-s'hi.  

Totes les famílies són vàlides
Les entitats que coordinen Vacances en Pau expliquen que tothom pot participar de la iniciativa, ja siguin persones soles, famílies monoparentals, parelles sense fills, amb canalla petita o més gran. L'important és la recepció dels menors, compartir l'estiu amb ells, ensenyar-los un altre món diferent del que provenen i que convisquin amb altres nens i nenes catalans. A més d'estar lluny de les dures condicions dels campaments de refugiats durant dos mesos, el programa permet als infants saharauis difondre la seva lluita i resistència i passar un seguit de revisions mèdiques que els són necessàries. També es busca que la societat d'acollida s'impregni del que passa amb el poble saharaui.

La filla de Joana Aran, Blau, i el nen saharaui Mrabih comparteixen els estius al poble de Bellaguarda. (J.A.)

Suport familiar i del poble
La bellaguardina Joana Aran creu que és important que tota la família s'hi animi, per fer una "bona acollida". Ara fa quatre anys que amb el Genís, la seva parella, reben el Mrabih. Els primers dos anys eren sols, mentre que els últims dos ho han fet amb la Blau, la seva filla. "A l'estiu, som un més a la família" destaca Raquel Baró, arbequina resident a Llardecans. Com Aran, enguany serà el seu cinquè dins del projecte. El vincle amb la Salima és íntim els mesos de juliol i agost i es manté durant la resta de l'any. Baró, mestra, li insisteix en la importància dels estudis. Amb el seu home, Ricard, i els fills, Otger i Arlet, tenen clar que en el futur volen anar als camps de refugiats per conèixer la casa de la Salima i els seus familiars. La família Santandreu-Beltran, de Juneda, també ha col·laborat quatre anys amb Vacances en Pau, el primer abans de la pandèmia i tres després de la represa del programa. Gemma Beltran explica com la Rim, de l'edat de la seva filla Alba, no només forma part de la família i les seves rutines, sinó també de la colla d'amigues de la nena. I és que als pobles, segons comparteixen totes les persones entrevistades, el salt de casa a la plaça és molt ràpid i fàcil. Les primeres dificultats acostumen a aparèixer en el xoc cultural entre la realitat del Tinduf i la catalana, en el domini de la llengua i en la coneixença i l'encaix dels caràcters. Un cop superades aquestes primeres barreres, tot acostuma a ser molt fluid. 

"Els pares i mares de Bellaguarda amb canalla també han format part del procés tots aquests anys", agraeix Joana Aran, que afegeix que ho han viscut "com una responsabilitat compartida". En aquesta línia, Raquel Baró recorda que, quan encara no hi participava, l'havia "impressionat la complicitat d'una nena saharaui amb la família d'acollida". Després de pensar-ho molt, van fer el pas. Ara voldria desvetllar l'interès de més gent explicant la seva experiència. Gemma Beltran reconeix que el primer any es van llençar a la piscina i van improvisar. "Vaig veure la campanya que es buscaven famílies. Al cap d'uns dies hi vaig trucar pensant que ja les haurien aconseguit totes, però no era pas així...", exposa. Amb en Jordi, només va demanar als fills (Pau, Roc i Alba) la col·laboració perquè funcionés.     

Tant les famílies com la tècnica de Lleida pels Refugiats i coordinadora del programa a Ponent, Nerea Alonso, recorden que l'entitat sempre hi és per  ajudar si fa falta durant l'estiu. 

L'acollida i el compromís
Les famílies acollidores tenen clar que a més de l'evident benefici per al nen o nena saharaui, el programa també és molt positiu per a la seva canalla i la del poble. "És una escola de valors", subratlla Joana Aran. Gemma Beltran engresca les famílies que s'ho pensen però que no s'hi atreveixen: "La gent no és valenta, no és llençada. I jo els diria que és fàcil, i més si l'edat dels nens coincideix amb la dels fills".

Els últims anys, la xifra d'infants saharauis acollits als estius als pobles de l'àmbit informatiu d'aquest periòdic no ha superat la mitja dotzena. Quants en podran ser el 2026?