El dimecres 9 de setembre de 1987 s'havia acabat la Festa Major i les Borges vivia en aquella ressaca tediosa que marca el final psicològic de l'estiu. Només quedava la Diada Nacional del dia 11 com a últim dia festiu abans de recuperar el ritme habitual de tot plegat. Però ningú s'esperava que aquell impàs anodí quedaria truncat sobtadament, tràgicament, per una bomba.

(foto: arxiu Melani d’Urgell)

'Error' fatal
Eren tres quarts de quatre de la matinada del dimecres 9 al dijous 10 i el poble es va despertar de cop pel soroll d'una explosió. Venia del Jutjat, a la plaça de la Constitució, la dels porxos. L'edifici va quedar mig enrunat i, el pitjor de tot, l'ona expansiva va ensorrar una paret mitgera, que va caure damunt d'una veïna que dormia a la casa del costat. Emília Aldomà, de 62 anys, va morir pràcticament a l'acte. Al cap de pocs minuts, a la plaça ja hi havia veïns, Bombers i Guàrdia Civil. L'indret havia quedat emmascarat per la negror de l'aïllament tèrmic de l'immoble, fet de cendra, i pels tres quilos de pólvora negra que tenia l'artefacte. Els Bombers, veient la pols que s'havia aixecat, van demanar llet per no intoxicar-se.

Ningú no sabia encara què havia passat, fins i tot es parlava d'algun petard del canó del Salo, element pirotècnic tradicional de la Festa Major borgenca, que es guardava al mateix edifici del Jutjat. El governador civil, però, que va vindre a primera hora, tenia clar que era un atemptat. L'endemà, una trucada a TV3, efectivament, el reivindicava en nom de Terra Lliure que, conscient que allò no havia sortit com esperava, va parlar des del primer moment de "lamentable error". En la vuitantena d'accions que havia fet des del 1979, era la primera vegada -i seria l'última- que es produïa la mort d'algú extern a la mateixa organització, que havia tingut quatre baixes a les seves pròpies files per la manipulació d'artefactes o per trets de la policia. En un segon comunicat, Terra Lliure va insistir que no tenia cap intenció de produir víctimes innocents i lamentava la "irreparable conseqüència", al mateix temps que recordava, però, la "violència més general i més profunda dels ocupants des de 1714, que no han dubtat mai a exercir l'assassinat premeditat i la repressió" i la negativa a reconèixer "el dret a la independència per la via pacífica".

Vinguts del País Basc
Emília Aldomà era nascuda a les Borges Blanques i  hi havia passat la infància i bona part de la joventut. La feina del seu marit, Ramon Vilafranca, representant d'una casa de joguines, havia portat la parella a viure uns quants anys a Bilbao, però ell va perdre la vida en un accident de trànsit a principis dels 80 i ella va tornar al Catalunya, on vivia a cavall de Barcelona i les Borges. La nit dels fets hi havia fills i néts dormint a casa seua i, segons la premsa, la família tenia pensat tornar l'endemà a Barcelona. 

Diada de dol
L'enterrament de l’Emília va ser el matí de l'11 de setembre, una Diada en què es va decretar dia de dol oficial, amb banderes a mitja asta i crespons negres. El rebuig del poble a la tragèdia va ser absolut i el comiat, multitudinari, va deixar petita l'església. L'Emília era coneguda, alegre i estimada i, tot i que alguns mitjans parlaven d'"anciana", tenia només 62 anys. Els borgencs estaven consternats. A l'enterrament hi van assistir polítics de tots els estaments: de l’Ajuntament, de la Diputació, del Congrés (Josep Pau -aleshores alcalde d'Arbeca-, Josep Antoni Duran Lleida, Manuel Ferrer), del Parlament (Francesc Guasch, Miquel Padilla), de l’Audiència Provincial, del Ministeri de Justícia, del Consell General del Poder Judicial -l'edifici atacat era el Jutjat-, diputats provincials, alcaldes de la comarca i el paer en cap de Lleida, aleshores Manuel Oronich. Les Borges va ser, aquell dia, el centre polític i mediàtic del país.

Acabada la cerimònia, a l'Ajuntament es va fer un ple extraordinari en què es va aprovar un manifest de suport a la família i de rebuig a tot tipus de violència. La regidora socialista Maite Utgés va demanar que, a més, es convoqués una manifestació, però la idea va ser rebutjada per la resta de regidors, que entenien que el seguici fúnebre i l'enterrament, amb tot de gent al carrer, ja havien fet aquesta funció.

(foto: arxiu Melani d'Urgell)

Inici de mandat accidentat
És habitual que els borgencs s'agafin uns dies de vacances després de Festa Major i el poble acostuma a quedar mig buit per aquelles dates. Un dels que havia marxat era l'alcalde, Josep Domènech (CiU), que no feia ni tres hores que dormia a un hotel de la Costa Brava quan va rebre una trucada per assabentar-lo dels fets. Va tornar rabent cap a les Borges, on arribava a quarts de set del matí. "No recordo haver fet un viatge tan ràpid com aquell", explica avui. 

Només feia dos mesos i mig que Domènech era alcalde. "Va ser molt dur, començar així, però va ser important agafar el toro per les banyes en lloc d'arronsar-nos, aquella reacció ens va donar potència per poder portar el poble després", reflexiona avui el qui va ser alcalde vuit anys més, fins el 1995. Va ordenar activar tots els efectius de la brigada municipal per desenrunar, recuperar documentació del registre que havia quedat escampada i feta miques i habilitar el poliesportiu com a lloc provisional del Jutjat [v. desglossament]. A principis d'octubre tot es va posar de nou en marxa. L'alcalde també va voler que mentre durés el desenrunament hi hagués un regidor plantat a la plaça per atendre qualsevol pregunta de la gent que passés. L'objectiu era endreçar-ho tot al més aviat possible i transmetre una imatge de control i serenor. 

Independentisme preocupat
A nivell polític, la relació de forces al consistori sembla que no es va ressentir dels fets. Feia només vuit anys de les primers eleccions postdictadura i tot era molt fràgil, també els equilibris entre partits a l'Ajuntament, on CiU, PSC, ERC, Grup d'Iniciativa de les Borges i Alianza Popular acabaven de formar aquell estiu de 1987 un excepcional govern de consens. Tots tenien clar que l'atemptat havia estat una cosa aliena. On hi va haver més neguit i preocupació va ser a les files independentistes. Els militants, aleshores molt pocs, patien pels retrets, per les males mirades o per situacions desagradables al carrer, que van existir. Des de l'independentisme més institucional van proliferar articles de condemna i de desmarcament, alguns de duríssims, de la via empresa per Terra Lliure.

El fet que part de la premsa apuntés a una possible "autoria local", a més, no va contribuir a tranquil·litzar ningú i alguns militants de l'independentisme combatiu van patir seguiments policials durant dies. No era gens fàcil ser independentista a les Borges en aquells moments, tot i que el municipi era, fins llavors, un dels més referents a Ponent en aquest àmbit. Per això, quasi ningú va entendre per què Terra Lliure l’havia escollit. Hi ha qui fins i tot ho atribueix a una lògica  d'enfrontaments interns entre sectors, només per fer mal a l'altre a casa seua. D'altra banda, i salvant les distàncies, l'atemptat d'Hipercor de dos mesos abans, just després que els catalans donessin 40.000 vots a Herri Batasuna, era molt fresc a la memòria col·lectiva. A les Borges i comarca s'havia fet campanya per la formació basca i s'hi havien obtinguts resultats destacables. Tot plegat deixava el moviment molt tocat i desconcertat. 

Detencions
L'abril de 1988, la policia detenia els manresans Marcel·lí Canet i Sebastià Datzira quan preparaven una acció contra la Guàrdia Civil a Sant Just Desvern. Van patir tortures, després de les quals van admetre haver destrossat un edifici d'Hisenda a Igualada el juny anterior. Per similitud en el mètode emprat, la Guàrdia Civil els va atribuir també els fets de les Borges. Arran d'aquells interrogatoris també acabaria detingut  i torturat l'aleshores dirigent del Moviment de Defensa de la Terra (MDT) Carles Castellanos. A Manresa, Canet i Datzira eren gent coneguda i respectada. Membres d'associacions culturals, de la colla de diables, del centre excursionista, de grups ecologistes... El pare de Datzira, a més, era un veterà militant de CDC. Tot plegat va generar una important onada de solidaritat a la comarca del Bages que contrastava amb la fredor, almenys de cara enfora, amb què es van rebre aquelles detencions a les Garrigues. 

Els dos manresans, condemnats per imprudència temerària amb resultat de mort, iniciaven una travessia penitenciària per Carabanchel, Alcalá Meco, Brians, la Model... Des d'allí van veure com s'anaven succeint onades repressives contra l'independentisme, en el que ja eren els prolegòmens de l'operació Garzón, pallisses per part de policies de paisà a les manifestacions, seguiments, multes i citacions judicials. Fins i tot hi va haver bombes parapolicials contra seus de l'MDT a Barcelona i Manresa. Els Jocs Olímpics de Barcelona eren a l'horitzó i l'Estat no tenia intenció de tolerar cap sortida dels esquemes oficials.

1987, un any convuls
Entre 1985 i 1986,  l'independentisme havia experimentat una expansió notable, amb l'MDT com a catalitzador. A la Diada de 1985 hi va havia hagut 10.000 persones al Fossar de les Moreres i 40.000 a la manifestació de la Crida a la Solidaritat, moltes més que cap any anterior. Eren temps d'escanyament de la Llei de Normalització Lingüística, d'asfíxia estatal a TV3, del No a l'OTAN -també d'atemptats de la ultradreta- i part de la societat catalana ja veia amb desencís com l'autonomisme parlamentari no servia per aturar els embats involucionistes. La base de l'independentisme sociològic s'eixamplava. El 1987, però, va ser a l'inrevés. A principis d'any, les diferències en el si de l'MDT havien esclatat i l'organització s'havia partit visceralment en dos. Al juny arribava Hipercor i, al setembre, l'atemptat de les Borges. No hi va haver, doncs, un únic fet que expliqués aquell fatídic 1987, però el cert és que, a partir de llavors, ja res seria igual en la relació entre la lluita armada i l'independentisme català.