Hi va haver uns anys a les Garrigues Altes i les Garrigues Històriques en què les varietats de poma Golden i Sparking eren d'ús habitual en el vocabulari dels pagesos.  Si bé eren de secà, molts hi van confiar com un arbre complementari a l'olivera arbequina, a l'ametller i al cereal. Les dècades dels seixanta i setanta, i en alguns municipis fins als noranta, es va viure un petit boom de la pomera que va tindre Bellaguarda i Juncosa com les seves dues capitals.

Avui, l'explotació Pomes de Cal Perico, a Bellaguarda, és l'últim vestigi d'aquell creixent i insòlit interès fruiter. La casa va mantenir el cultiu quan els veïns del poble, de la resta de les Garrigues Altes i de les Garrigues Històriques havien decidit que ja era l'hora d'arrencar-lo. Amb els arbres van desaparèixer la tècnica que a poc a poc havien desenvolupat de treball del conreu, la infraestructura i xarxa per la venda de les pomes que s'havia bastit. Encara podem estirar, però, del fil de la memòria viva d'aquell moment. 
 

Ressons de la plana
Als pobles del sud i sud-oest de les Garrigues, el cultiu es va escampar com una taca d'oli a partir dels anys seixanta. Va passar de ser un arbre tradicional, que era fàcil de trobar als horts i que donava alguns fruits per l'autoconsum, a ser valorat com una opció rendible junt amb els conreus majoritaris. La dècada de 1920, el conreu de fruita dolça havia començat a créixer arreu de l'Horta de Lleida i de Ponent. El relat històric assenyala que no va ser fins als anys seixanta que la fructicultura es va generalitzar i va començar un procés de tecnificació que amb l'entrada d'Espanya a la Comunitat Econòmica Europea va un salt d'escala. Va ser així com, a finals dels cinquanta i principis de la nova dècada, el seu ressò  també va arribar al secà.

Robert Vendrell, descendent de Bellaguarda, explica que el seu padrí i el seu pare havien assajat diferents plantacions amb voluntat "que la terra rendís millor". Inquiets per trobar alternatives, la segona meitat dels anys cinquanta es van iniciar en aquest cultiu que havien conegut per amistats. El 1961 van collir les primeres pomes. Juntament amb la gent de cal Ballesté, havien sigut els primers del poble en aventurar-s'hi. La família va acabar tenint la plantada més gran del terme, a les valls de la Socarrada i del Bancal Gran. Josep Pujol, de Cal Perico, també va posar-s'hi el 1959. El relat té punts de contacte amb el d'altres pagesos que també hi van apostar

Duaigües i Ibern comentant les parcel·les de la Vall  Major que van  acollir pomeres. 

Josep M. Duaigües, de Granyena de les Garrigues, recorda que un veí d'hort provinent de Lleida li ho va proposar. Era de Lleida i segons deia,  els arbres podrien acostumar-se bé a la terra. Van posar-s'hi a mitjans dels seixanta. Duaigües i Josep M. Ibern Pam, acompanyats per Neus Nogués, repassen la Vall Major de Granyena i les parcel·les que van tenir pomeres. En van ser la majoria, unes endutes per les altres, i per un context propici. Més al nord, al capdamunt  de la vall, recollim el testimoni de Joan Piñol, de Juncosa. El seu pare va començar amb els primers bancals a finals dels seixanta, i durant la dècada dels setanta va ampliar la plantació fins a les 8 ha. Les pomeres van continuar produint fins ben entrats els noranta. Al mateix municipi, Enric Mateu, de Cal Quico, rememora el magatzem que tenien a casa. Ell era provinent de Bellaguarda, on la seva família ja havia conegut el boom uns anys abans. Amb el sogre van habilitar una nau per recollir-hi les caixes dels  pagesos del poble i de municipis veïns, pesar-les i preparar-les pels majoristes. Aquest és un cas similar al de casa Salvat de Bellaguarda, amb dos magatzems a l'entrada del poble que s'omplien ràpidament.

Josep M. Duaigües també relata com a Torrebesses, tant el seu germà, que hi estava casat, com altres pagesos, també es van aplicar a construir una vintena de pous i a plantar pomeres. A la Granadella, la plantació més ambiciosa va ser la de la finca de la Sénia, on a més de provar poma també van plantar peres. També n'hi va haver a Sarroca, als Torms o a Bovera, per citar altres poblacions.  

El final d'una època
Com dèiem, el moment semblava adequat per aquella eclosió fructícola inspirada per l'optimisme de la plana. Malgrat que era un territori de secà i que no hi havia cap xarxa de reg, entre els anys seixanta i vuitanta es va viure un període favorable de pluges. Això convertia les séquies de les valls i els fondos en territoris de gran interès. És allí on es van conrear les principals plantacions del sud garriguenc. D'altra banda, els preus de la fruita eren bons i el circuit de venda més ràpid i proper. La majoria dels pagesos consultats per aquest reportatge indiquen que les pomes es venien a Reus i el Camp de Tarragona. Tot i que les fruites no sempre assolien els calibres més alts, el sabor ho compensava. Golden i Starking van ser les dues varietats que van fer fortuna a les terres garriguenques. 

Josep Pujol i Roger Pinyol, entre la plantació antiga de pomeres i la nova que han fet recentment, amb l'objectiu de continuar l'explotació de Cal Perico de Bellaguarda.

I així va ser fins que, cap als anys vuitanta, tot aquest món va començar a trontollar. D'una banda, perquè l'aigua es va acabar en alguns dels aqüífers més baixos, com Granyena o Torrebesses, i la pluja també va començar a fer figa. En un context d'intensificació agrària i ramadera, els pous ja no proveïen com ho havien fet feia només uns anys abans i les basses no es podien omplir tan sovint com s'hauria desitjat.

A la Sénia de la Granadella, els propietaris havien fet cap als seixanta o principis dels setanta una enorme excavació per poder afavorir els cultius de pera i poma de la vallada. Avui encara es pot veure el testimoni d'aquella bassa amb capacitat per uns cent milions de litres, que al cap de pocs anys va quedar inutilitzada. Juntament amb això, també hi havia la demanda del mercat, que exigia millors volums i no atenia a excuses. Des de Juncosa, Enric Mateu recorda com, cada cop més, els compradors els exigien més calibre i descartaven la fruita d'alguns pagesos. L'edat dels arbres també va portar que, en lloc de renovar-los quan tocava, molts els acabessin bandejant.    
L'enginyer agrònom i extècnic del Departament d'Agricultura Miquel Àngel Solé reflexiona que la situació era "difícil de mantindre".

L'etapa de bonança, "amb fondos de vall que rajaven" va donar pas a un cicle sec, fet que sumat a l'exigència sobre la mida del fruit van confirmar l'estocada. La majoria dels pagesos consultats diuen que els bancals arrencats es van dedicar a l'olivera o l'ametller. A les valls s'hi va plantar cereal. En altres casos, es va reconduir l'interès per la fruita, cercant arbres amb una collita més primerenca. L'exprofessor i exdirectiu de l'Escola Agrària de les Borges Ventura Viladegut subratlla com la poma necessita  "molta aigua en moments crítics. Per aquesta raó creu que van fer fortuna temporalment altres cultius com els cirerers, els albercoquers o les pruneres. Josep Pujol, de Cal Perico, ressegueix els enginys per mantenir el cultiu: una bassa, regar les soques amb mànega, l'ús d'una cisterna o l'aigua de la xarxa pública. Fins al Garrigues Sud no s'hi va garantir l'estabilitat. Els magatzems van tenir el mateix futur. Tal com havia florit, el sector va desaparèixer.