Per a molta gent, el 18 de febrer va ser un dimecres qualsevol, però per als fidels catòlics i musulmans era l'inici de la Quaresma i del ramadà, dos moments centrals en les respectives tradicions religioses. Aquest any, a més, passava un fenomen molt poc habitual: totes dues celebracions començaven el mateix dia. La Quaresma depèn de la data variable de la Pasqua i comença 40 dies abans d'aquesta. El ramadà segueix el calendari lunar islàmic i comença amb la primera lluna creixent del novè mes. Per això, passa poques vegades que l'inici de la Quaresma i l'inici del ramadà coincideixin. 

Més enllà d'una qüestió de dates, aquesta coincidència és una bona ocasió per fixar-nos en els punts de contacte més de fons que hi ha entre les dues tradicions. Tant la Quaresma com el ramadà són essencialment períodes de reflexió per als creients, d'introspecció i de renovació de la fe. Mossèn Salvador Batet, que des de fa un any i mig és el responsable de les parròquies d'Arbeca, els Omellons i l'Espluga Calba, ho exemplifica "com quan a casa endrecem i posem ordre". "Ens invita a la reflexió amb un mateix, a revisar la nostra vida, a centrar la mirada sobre cap on anem", diu, i en el cas dels cristians, és anar "cap a Crist, perquè ens ajudi a treure el millor de nosaltres i posar-ho al servei dels altres, aquest és el rovell de l'ou". El bisbe de Lleida, Daniel Palau, en la seva homilia del dimecres de cendra (dia d'inici de la Quaresma) va instar els fidels a "canviar aquells aspectes de la nostra vida que no funcionen i no són propis de Déu". Mohammed Ez-Zayani, imam a la mesquita de les Borges Blanques, s'expressa en termes molt similars respecte el ramadà: "és reflexió, neteja interior i retorn cap a Déu, cap a la puresa humana". La proximitat en el missatge és evident.

Dimecres de Cendra a l’església d’Arbeca.

I per fer aquest camí, hi ha algunes eines. En el ramadà, la més coneguda i que més el caracteritza és el dejuni (sawm en àrab). En els 29 dies que dura (o 30, segons l'any), els practicants adults s'abstenen d'ingerir aliments i begudes entre l'alba i la posta de sol, i també  de tabac i relacions sexuals. En casos de malaltia, viatge, embaràs, lactància o altres situacions justificades, se'n queda exempt. "El dejuni és una manera de sentir la privació en la pròpia pell", explica Ez-Zayani, "ajuda a estar més lleuger, més connectat amb Déu". En el missatge del Papa Lleó per la Quaresma d'enguany, les paraules eren quasi les mateixes: "el dejuni disposa a l'acollida de la Paraula de Déu; l'abstinència d'aliment [...] fa més evident allò de què tenim 'fam' i allò que considerem essencial per a la nostra subsistència". I és que al món catòlic, encara que s'hagin relaxat els costums, Quaresma també és sinònim de dejuni i abstinència, que es tradueix en menjar més sòbriament i abstenir-se de carn, sobretot els divendres (d'aquí la importància del bacallà, els llegums, les verdures i els ous en aquestes dates).

No només estar-se dels aliments
Si el ramadà dura 29-30 dies, la Quaresma en dura 40. Segons els evangelis, són els dies que Jesús va ser al desert per meditar després del baptisme, i aquells dies feia precisament dejuni. Per això una de les temptacions que li va oferir el dimoni era la conversió de les pedres en pa. Més enllà de privacions alimentàries (de les quals en el cristianisme també n'estan exempts la canalla, els ancians i la gent vulnerable), el dejuni s'entén en un sentit més ampli: "estar-nos de coses que ens distreuen de l'essencial, que ens creen addicció, per exemple del mòbil", diu el capellà Batet. O, en paraules del papa de Roma: "abstenir-se d'utilitzar paraules feridores, de judicis immediats i de calúmnies". "Esforcem-nos a cultivar la bondat, dins la família, entre els amics, a la feina, a les xarxes socials, als debats polítics, als mitjans de comunicació i a les comunitats cristianes", diu Lleó. Paraules que ressonen en l'explicació que ens fa l'imam de les Borges sobre el ramadà: "la finalitat del dejuni és aconseguir la pietat (taqwa), no es tracta de dir 'soc musulmà' i al cap de 15 minuts ja no, o d'estar fent el ramadà i al sortir al carrer ser un lladre, s'ha de ser bon musulmà tot l'any".

Carnaval, dolços i àpats
La Quaresma i el ramadà són temps penitencials, de privació i austeritat, però sempre hi ha un revers. En el cristianisme, just abans de la Quaresma hi ha el carnaval. Tot i tenir arrels paganes i haver esdevingut una festa de caràcter merament lúdic, està vinculat al cicle de la Quaresma i la pasqua, ja que se celebra a partir del dijous gras, el dijous anterior al Dimecres de Cendra. El carnaval és el període de permissivitat i certs excessos previ a la sobrietat de la Quaresma, representada per la figura de la Vella Quaresma amb un bacallà a la mà i un cistell de bledes. Fins i tot dins el temps de Quaresma, existeixen els bunyols de Quaresma, per endolcir el rigor de la dieta d'aquests dies. I, al final de la Quaresma, la mona de Pasqua simbolitza la fi de les abstinències.

I què dir dels dolços en l'islam? Al final del dia, quan es pon el sol i els musulmans trenquen el dejuni (en l'anomenat iftar), a part de la sopa harira no poden faltar a taula els dàtils i la xabàkia, un dolç d'origen marroquí fet de tires de massa enrotllades en forma de rosa, fregides i arrebossades amb un almívar de mel i aiguanaf i esquitxades amb sèsam. A Catalunya -i Europa en general- molts dels plats del ramadà provenen del Marroc, per proximitat, i és habitual que les dones que viuen aquí es truquin o facin videoconferències amb les d'allà per intercanviar receptes i consells. I clar, un cop fet l'iftar, s'ha de pair, per això és habitual sortir a fer un tomb. Aquí sol ser poca estona (l'endemà hi ha col·legi i feina), però als països d'origen és època de firetes i de passar temps als parcs amb familiars i coneguts. Abans de començar el dejuni de l'endemà, a la matinada hi ha un altre àpat (suhoor), que alguns fan copiosament i altres de manera més lleugera.

Xabàkia, dolç marroquí típic del ramadà.

Les grans festes finals
Els 29-30 dies del ramadà i els 40 de la Quaresma no deixen de ser períodes preparatoris per al que es considera un dels moments més rellevants de cada tradició: l'Eid en l'islam, la Pasqua en el cristianisme. De fet, ja els últims deu dies del ramadà són importants, perquè es creu que en algun d'aquests (no se sap quin però ha de ser imparell), Déu revela als fidels el que passarà durant l'any següent. És la Nit del Destí i alguns musulmans intensifiquen les pregàries passant la nit en blanc a la mesquita. Al final del ramadà es trenca el dejuni amb un esmorzar i una pregària col·lectiva, aquesta amb dones, homes i nens, després de la qual se surt al carrer amb vestimentes lluïdes. És, també, quan se solen fer regals als infants (semblant al Nadal cristià) i es practica l'almoina (zakat), un dels pilars de l'islam (i també element cabdal en la Quaresma cristiana). Aquell dia en especial, gambians, senegalesos, marroquins i algerians que habiten a les Garrigues se senten part d'una mateixa comunitat religiosa.

En el cristianisme, la Quaresma culmina amb la pasqua, quan es commemora la passió, mort i resurrecció de Jesús. La nit de pasqua (la de la resurrecció) és la celebració més important del cristianisme. Marca el final de la Setmana Santa i l'inici del temps pasqual, un temps que ara passa desapercebut però que són 50 dies de celebració. Mossèn Salvador Batet ho reivindica: "així com passem 40 dies de temps penitencial, el temps pasqual, que és un temps de joia, també es prolonga". "La Quaresma ens ajuda a viure de manera esclatant la gran festa de Jesús ressuscitat, el fill de Déu que ha vençut la mort i viu en cadascú de nosaltres", afirma Batet.

Avui dia, la societat occidental està molt  secularitzada i la Quaresma és una pràctica minoritària, mentre que en l'islam el ramadà continua molt viu. El 20 de març hi haurà la celebració de l'Eid musulmà, i el diumenge 29 de març (Diumenge de Rams) començarà la Setmana Santa cristiana. Hi haurà qui ho veurà com dues coses absolutament diferents (fins i tot oposades), però el camí comú d'on es ve (oració, dejuni, abstinència i almoina) és innegable, i els devots d'ambdues tradicions segurament en són els més conscients i respectuosos.

Mossèn Salvador Batet exerceix a les parròquies d’Arbeca, els Omellons i l’Espluga Calba, entre altres.

Mohammed Ez-Zayani és imam a les Borges Blanques.