Coincidint amb el 80è aniversari del bombardeig més mortífer sobre Lleida, el 2 de novembre es va inaugurar al Museu d'Art Jaume Morera de la ciutat una exposició sobre les fotografies que Agustí Centelles va fer d'aquell tràgic episodi. S'havia de clausurar el 21 de gener, però l'èxit ha fet decidir el museu a prorrogar-la fins el 4 de febrer. Una de les imatges més conegudes de les que va fer Centelles és la que protagonitza una dona plorant la mort del seu marit, estès a terra. Va esdevenir tota una icona ja llavors, batejada a vegades com Mater dolorosa. Com tota icona, però, acaba tapant la història particular que hi ha darrere. 
La dona i l'home eren Maria Riu Esqué i Gabriel Pernau Sans, fills d'Arbeca tots dos, de cal Notari i de cal Pernau, respectivament. S'havien casat el 1929 i havien anat a viure a Lleida perquè ell, que havia estudiat Farmàcia a Barcelona, hi va trobar feina. Treballava a la farmàcia de Francisco Pons, al carrer Major. En esclatar la guerra, Pons havia marxat a París i, per continuar al negoci, Pernau es va quedar a la farmàcia en nom de la UGT, tot i que ell era més proper a la CEDA. Paradoxalment, va morir sota les bombes del bàndol amb què simpatitzava.
 

FOTO: © MECD, CDMH, Archivo Centelles, 2810

Un fill de la parella, Josep Pernau (1930-2011), va ser un conegut periodista (El Correo Catalán, Tele/eXprés, Diario Femenino, Diario de Barcelona, Destino, Mundo Diario), sobretot a través d'El Periódico de Catalunya, on es va incorporar el 1980 i s'hi va jubilar el 2001, amb 71 anys. Al cap de poc, el 2004, publicava Memòries. D'Arbeca a l'Opus Mei (ed. La Campana), on parlava per primera vegada d'aquella famosa fotografia. A continuació, en reproduïm alguns fragments:

“

No m'agrada parlar del bombardeig de Lleida [...]. Serà la primera vegada que escric sobre aquest tema, tot i que m'ho havien demanat molts cops en diversos estudis sobre la Guerra Civil. Sempre he rebutjat l'oferiment per respecte a la meva mare i perquè a casa consideràvem que aquest assumpte era una qüestió estrictament privada, tot i que el nostre drama familiar va adquirir una dimensió pública arran d'unes imatges que es van fer tristament famoses [...]. A desgrat nostre, l'escena s'ha convertit en una imatge emblemàtica de la Guerra Civil, quasi tant com la fotografia que va fer Robert Capa d'un milicià republicà que cau mort al front de Cerro Murriano.

“

El 2 de novembre de 1937, quan estava a punt de fer set anys, cap a les tres de la tarda, nou avions Heinkel de la Legió Còndor*, procedents de Saragossa, van deixar caure més de 12.000 quilos de bombes sobre Lleida [...]. Precedint-los, en vol rasant, un caça havia deixat anar una pluja de metralla. En pocs segons la ciutat es va convertir en un paisatge dantesc de pols i runes, amb un balanç d'uns 300 morts. Ni una sola bomba va caure sobre un objectiu que es pogués considerar militar i totes les víctimes van ser civils. El grup més nombrós van ser els nens i nenes del Liceu Escolar, l'escola avançada de Lleida, fundada l'any 1906 pel pedagog i líder a Lleida de la Joventut Republicana Frederic Godàs.

“

La nit d'aquell 2 de novembre la vaig passar, amb altres nens, a casa d'aquesta senyora**, on em trobava quan van començar a caure les bombes a primera hora de la tarda. L'edifici va quedar parcialment destruït. Els més grans van fugir entre les runes, però els més petits ens vam quedar atemorits fins l'endemà, quan vam ser rescatats. Vaig passar la nit en aquella casa del carrer Major, a menys de cent metres de la farmàcia Pons, on el meu pare era l'encarregat i on va quedar enterrat el seu cos, a la porta i sota les runes. A l'edifici del costat vivíem nosaltres, i allà es van quedar aquella nit la meva mare i la meva germana Maria, de quatre anys, suposo que acompanyades d'algun familiar que havia arribat d'Arbeca. Tres escenaris molt propers, tots tres al carrer Major, sense saber res els uns dels altres.

“

Del bombardeig no n'ha quedat una obra com la que Gernika va inspirar Picasso. Però la fotografia i el cinema han deixat un ampli testimoniatge de denúncia d'aquell fet. De fotografies, a casa en vam veure en acabar la guerra en retalls de premsa nacional i estrangera i en el quadern monogràfic editat pel Comissariat de Propaganda de la Generalitat [...] que va guardar una branca familiar que teníem a Calella de la Costa. Des de petit vaig veure sempre a casa aquelles imatges, que després, en la democràcia, es convertirien en cartell, il·lustrarien llibres i es mostrarien en exposicions.
Vaig tardar molts anys, però, a saber que el bombardeig també estava documentat en cinema. En vaig tenir notícia el març del 1965. La sortida al carrer del diari Tele/eXprés, sis mesos abans, ens havia exigit un gran esforç i necessitava descansar. Amb la meva dona vam decidir anar una setmana a París, en un petit hotel de la plaça de la Repúblique; al costat mateix, en un cinema d'art i assaig, anunciaven la pel·lícula Mourir à Madrid, que jo tenia ganes de veure, conscient que, en aquelles circumstàncies, no la farien mai a Espanya. [...] Aquella mateixa tarda vam entrar al cine i, amb gran sorpresa, vaig descobrir que aquelles imatges que havia vist tantes vegades en fotografia fixa existien també en moviment. Jo no tinc consciència de quina va ser la meva reacció, però la Carme assegura que se'm va escapar un crit i que, en la foscor de la sala, la gent que teníem al davant es va girar.
 

FOTO: Museu Morera

“

Per curiositat personal -també per deformació professional- vaig refer la història d'aquelles imatges. Les escenes són del cementiri de Lleida, on portaven els cadàvers que apareixien entre les runes. El del meu pare devia aparèixer el dia 3 o el dia 4, i les imatges corresponen al moment en què arriba la mare al dipòsit, avisada per un familiar que va muntar guàrdia permanent al cementiri mentre continuaven les feines per treure la runa de la ciutat. Al diari Tele/eXprés vaig conèixer Jaume Miravitlles, excomissari de Propaganda de la Generalitat, que llavors acabava de tornar de l'exili, i, com que les imatges havien estat agafades des de diversos angles -en fotografia i en cine-, li vaig preguntar si s'havia muntat algun servei especial per als informadors. Em va respondre que ell mateix s'havia encarregat d'organitzar el viatge col·lectiu de periodistes a la Lleida bombardejada. Anys més tard vaig conèixer un dels grans fotògrafs de la guerra, Agustí Centelles, autor de la fotografia més coneguda del meu pare mort. Centelles va corroborar el que m'havia dit Miravitlles, encara que ell no formava part de l'expedició informativa; segons em va dir, tornava del front d'Aragó, camí de Barcelona, quan, en veure el que havia passat, va decidir quedar-se a Lleida. 

*Avui sabem que va ser l'aviació feixista italiana.
**Una dona que els feia de mestra en una casa del carrer Major.