La Fiscalia General de l'Estat ha posat el punt de mira sobre els anomenats comitès de defensa de la República (CDR). No és la primera vegada que aquests grups són objecte de criminalització, la Guàrdia Civil ja n'ha fet informes per al Tribunal Suprem en què parla de suposades cúpules de dirigents a l'ombra i alguns mitjans de comunicació també han fabulat sobre l'activitat que duen a terme. 
Ara, però, hi ha un salt quantitatiu i qualitatiu. La fiscalia ha emès un comunicat expressament centrat en els CDR, en què els acusa de "posar en perill la pau pública, l'ordre constitucional i la mateixa essència del sistema democràtic" i d'"emparar i enaltir amb violència persones judicialment investigades pels més greus delictes que hi pot haver en un Estat social i democràtic de Dret", amb referència als consellers de la Generalitat o als líders de l'ANC i Òmnium empresonats. En conseqüència, la fiscalia amenaça d'atribuir-los delictes de rebel·lió i malversació. 
El salt ha estat també quantitatiu perquè s'hi han sumat més mitjans de comunicació i amb més intensitat i els partits polítics que van fer possible l'aplicació de l'article 155.

Defensar les institucions
A la nostra comarca, actualment, hi ha tres CDR en actiu: les Borges, Arbeca i Garrigues Altes. Tot i que, inicialment, en altres llocs del país s'havien creat per coordinar i garantir el referèndum de l'1 d'octubre i, per això, es van anomenar comitès de defensa del referèndum, els de les Garrigues no van néixer fins als volts del 27 d'octubre, quan el Parlament va declarar la independència de Catalunya i ja tots els grups del país es van passar a dir comitès de defensa de la República. Més que l'1-O, aquest va ser el moment del gran boom dels CDR. A més dels tres esmentats, a les Garrigues en van sorgir altres com els de Juneda o Vinaixa, però van tenir una vida curta. En aquell context del 27-O hi havia la intenció no dissimulada de sortir al carrer i defensar, amb el cos si calia, les institucions catalanes suposadament ja independents. El cas, però, és que aquest extrem mai es va produir. Més enllà d'una celebració festiva a la plaça Sant Jaume de Barcelona, a la qual van assistir alguns garriguencs vinculats als CDR, el 27 d'octubre no va passar res als carrers. A Arbeca es va fer una rebuda a l'aleshores diputada i membre de la mesa del Parlament Ramona Barrufet i, l'endemà, a les Borges s'organitzava una festa amb diables, música i proclamacions simbòliques en un balcó simulat. Res de violència, sinó tot el contrari. El CDR arbequí fins i tot va difondre el mateix 27 una guia d'acció no violenta. El dilluns, el país es despertava amb mig Govern a l'exili i l'altre mig cessat per l'article 155, tot i escenificar encara una reunió informal al Parlament el dia 31.

Vaga del 8-N
En la vaga i aturada massiva de país del 3 d'octubre va pesar molt l'espontaneïtat i la indignació per la violència policial del dia 1. Poc hi van tenir a veure els CDR, molts encara no creats. La primera gran acció, transversal arreu del país, en què s'impliquen els CDR és la vaga general del 8 de novembre, que arribava com a reacció a l'article 155 i, sobretot, a l'empresonament dels vuit consellers que romanien a Catalunya el dia 2. De fet, la vaga la convocava la Intersindical-CSC i el que van fer els CDR va ser cridar a sumar-s'hi. En alguns casos van implicar-se també en talls viaris, mantenint, això sí, les premisses de serenitat i no violència, aïllant, si calia, comportaments exaltats. Al cap del dia, no es va registrar cap incident d'intimidació ni agressivitat.

Solidaritat i protecció
Es pot dir que el 8-N ha estat, fins ara, el moment de més tensió viscut pels CDR. Tant abans com després, les seues activitats s'han centrat en molt gran mesura en la denúncia pública de l'empresonament dels Jordis i els consellers i la solidaritat amb els afectats. S'ha encartellat, s'han pintat murals, s'han omplert els pobles de llaços grocs, s'ha participat en manifestacions a Lleida i Barcelona i en concentracions als ajuntaments, s'han organitzat cassolades -en el cas d'Arbeca, durant un temps diàriament-, s'han fet tallers d'escriure cartes als presos, s'han projectat documentals, s'han presentat llibres i s'han fet activitats de recaptació de fons, ja sigui per als familiars dels presos, ja sigui per finançar les pròpies activitats. A vegades, també s'ha sortit de l'àmbit estrictament independentista i s'ha participat en mobilitzacions pel model d'escola catalana, en jornades de restauració de vestigis de la Guerra Civil o s'ha impulsat una recollida de signatures pel canvi de nom de la plaça de la Constitució.
A mesura que la criminalització i l'escalada repressiva de llibertats contra activistes, artistes o cantants ha anat en augment, els CDR s'han fet conscients que qualsevol acció era susceptible d'anar acompanyada de detencions o, si més no, multes importants. D'aquí que part de les activitats s'han centrat, també, a fer més segures les comunicacions internes i externes, a fer coixí per afrontar possibles multes (amb venda de xapes i vermuts, per exemple) i s'ha mantingut, almenys a les Garrigues, la no designació de portaveus ni fer rodes de premsa o comunicats. Els CDR, de fet, ja no s'han constituït mai com a entitats, per tant, no hi ha cap paper on constin presidents, vocals ni secretaris. És més moviment social i agent mobilitzador que no associacionisme clàssic. A la idea inicial de "som tots i no som ningú" s'hi ha afegit, això sí, l'element de precaució. En aquest sentit, l'activitat a les xarxes és ara més mesurada -el CDR de les Garrigues Altes i Segrià Sud fins i tot ha clausurat aquest mes de març el seu canal de difusió-, cosa que dificulta, a priori, la difusió d'activitats i l'eixamplament del col·lectiu. 

Revulsiu Puigdemont
En un moment en què els CDR tenien números d'entrar en una dinàmica d'autoconsum i rutines simbòliques, la detenció del president Carles Puigdemont a Alemanya ha suposat un nou sotrac per al sobiranisme català i una de les conseqüències ha estat, precisament, la reactivació i reforçament dels CDR, que van reaccionar amb talls en carreteres i desmuntatge de barreres de peatge. A les Garrigues es van fer marxes lentes.
Fonts properes asseguren que a la primera reunió posterior a la detenció, i coincidint amb la intensificació de la criminalització, el nombre d'assistents als tres grups garriguencs ha estat més alt que mai. Ara, aquests encaren ja el sisè mes d'existència. Mig any de mobilització permanent que, lluny d'esgotar-se, sembla tenir piles per estona. Queda per veure, però, fins on l'Estat és capaç de tolerar un moviment que, malgrat dues vagues generals, presos, exiliats i ferits, s'ha mantingut en el principi de la resistència passiva i la no violència.