Pierre Mandaña va néixer el 1917 a Pollestres, en un poble del Rosselló, a la Catalunya del Nord. El seu pare era un paleta de l'Albi, a les Garrigues, que havia creuat la frontera per anar a buscar-se la vida. Havia trobat feina a Pollestres, on es va casar amb la noia de la família que regentava la fonda on s'estava. Allí va construir les cases d'un carrer que portaria el seu cognom, carrer Mandaña. La parella va tenir una primera filla, després un fill -que va morir- i, finalment, un altre, el Pierre. El pare va emmalaltir, patia d'asma, i, veient que la cosa es complicava, va voler tornar a l'Albi, volia morir al seu poble. El Pierre tenia llavors 10 anys. Mort el pare, la mare va decidir quedar-se a les Garrigues i va obrir una botiga al carrer Major de l’Albi.

Quan esclata la Guerra Civil, el Pierre torna a Pollestres per esquivar el conflicte. De camí, al pas per Barcelona, es troba l'alcalde de l'Albi, que li diu "marxes del foc i te'n vas a les brases". El 1938, amb 21 anys, ingressa a les files de l'exèrcit francès per fer el servei militar, ja que Mandaña era, oficialment, ciutadà francès. Li toca al Regiment d'Infanteria Alpina 173 a Corti, Còrsega. Just aquí comença el relat del llibre Stalag VII A. 5 años priosionero de los nazis (Ed. Virgili&Pagès), que escriuria al cap de dècades. A Còrsega va estar uns mesos fent instrucció militar i uns altres fent estudis de cuina. Hi era feliç i poc es pensava, llavors, que vindria tot el que va vindre. 

El setembre de 1939, Alemanya envaeix Polònia i aquell mateix mes, França i Anglaterra declaren la guerra a Alemanya. Com a soldat que era, queda automàticament mobilitzat, primer vigilant la costa italiana, país susceptible de sumar-se als alemanys, fins que el seu regiment és embarcat al continent, a Marsella, i d'aquí directes cap al front del nord, a Reims, a la zona del Marne, creuant tot França. Eren els primers mesos de 1940 i els soldats ho vivien amb preocupació, por i tristesa. D'esperança, poca. Eren conscients que a França, en armament, li faltava de tot per fer front al "gran tren infernal" del nazisme, la "terrible hiena criminal", com el descriu Mandaña, mentre Alemanya s'havia estat armant fins a les dents en els anys previs.

De cop, el poble on eren els seus rep un atac brutal. El Pierre es refugia amb un company al castell on tenien la cuina. Cauen els obusos i sembla que tot s'ensorra damunt seu. Quan torna la calma, surten per unir-se al regiment però queden atrapats al mig del foc creuat, en un nou atac, arrossegant-se pel bosc. El company desapareix i ell es cola en un forat, antic refugi del famós front del Marne de la primera Guerra Mundial, on troba uns altres francesos arraulits. Estan de ple a la guerra, en directe i en majúscules, fins que s'adonen que damunt seu tenen els soldats nazis, ja els senten les veus i els gossos, i decideixen entregar-se. En només 15 dies de lluita, Mandaña ja és presoner dels nazis, condició que tindria durant cinc anys llarguíssims, fins al final de la guerra.

8 dies i 8 nits sense menjar ni beure
Ajuntats tots els presoners de la zona, els fan formar en columnes i inicien un penós camí a peu creuant el nord de França, tot Bèlgica i tot Luxemburg, fins a Trier, primera població alemanya, on arriben el 15 de juny. Porten vuit dies sense menjar ni beure, extenuats, dèbils i aguantant les mofes, insults i cops dels soldats nazis. Als que ja no poden més els abandonen, moribunds, a les cunetes. L'únic respir és la solidaritat, d'amagat, dels habitants de Brussel·les quan hi passen. 
L'endemà, els carreguen en un tren de mercaderies, amuntegats, i després de vuit hores de camí arriben a Moosburg, al nord de Munic, on els internen en un camp de concentració als afores. És l'Stalag VII A. No és un camp d'extermini, com ho eren Auschwitz o Mauthausen; a més, ells són presoners de guerra i, com a tals, estan acollits a la Convenció de Ginebra, que assegurava una certa protecció. Podien rebre atenció sanitària, correspondència i menjar de les famílies o organitzacions humanitàries, per exemple.

Quan arriben a l’stalag, les barraques encara no estan acabades, les estan enllestint els primers ocupants, presoners polonesos, des de fa un any. Era un camp enorme i esdevindria el més gran de presoners de guerra a Alemanya durant tota la Guerra Mundial. Només l'avinguda principal ja fa 2 km de longitud. "Joves d'aparença vella, igual que homes de 60 anys ja, que posaven tota la força de voluntat per caminar, esforç en va, lentament i amb tota dificultat. Trontollant es recolzaven als murs de la barraca, al deixar el mur perdien l'equilibri i queien bruscament a terra, intentaven aixecar-se i uns pocs aconseguien, després del gran esforç, arribar al seu destí: les latrines", explica Mandaña. Al cap d'uns dies, els responsables del camp van registrar oficialment els nous interns: foto i número de presoner. El Pierre rep el 17.772.

(dia de l’alliberament de l’Stalag VIIa. Foto: Wikimedia Commons)

Mà d'obra a les fàbriques nazis
Veient que la vida en aquest lloc “era impossible en tots els conceptes", Mandaña s'allista a un kommando de treball, brigades de presoners enviades a fer de mà d'obra a les fàbriques i que dormen en una mena de subcamps. Primer va en una fàbrica de totxos a Offendorf, dirigida per un antic combatent de la Primera Guerra Mundial sense cap escrúpol. Mandaña veu que allí tampoc hi vol estar més i fingeix no trobar-se bé, fins i tot passa uns dies a l'hospital, li diagnostiquen asma i bronquitis crònica i li arriben a autoritzar el retorn a França, però precisament és un cruel metge francès el que li va barra el pas a l'últim tràmit i Mandaña s’ha de quedar al camp. Després passaria per altres kommandos, en un parc militar, en un forn metal·lúrgic, en una granja agrícola, sempre intentant rendir al mínim. "Preferia estar a la infermeria sense estar malalt o a qualsevol lloc abans que col·laborar amb els enemics", deia. "Calia fer servir tots els mitjans intel·ligents per donar un rendiment totalment nul i, en aquest sentit, puc estar orgullós, vaig complir el meu deure de presoner, no crec haver-los ofert res, al contrari, amablement els molestava en cada moment, durant cinc anys amb prou feines en vaig treballar un”, explica.

El 1942, però, comencen els bombardejos americans sobre Munic i les bombes cauen realment molt a prop. Un dia, el caos és tal que, passat l'atac, aconsegueix una bici i intenta fugir, però és detingut, retornat a Moosburg i tancat 10 dies. Els bombardejos aliats s'intensificaven i en pic que va veure una plaça en un kommando més allunyat s'hi va apuntar. No era una gran ciutat i, per tant, el perill de morir sota les bombes dels seus es reduïa. En aquells moments, un acord entre els governs de Pétain i l'alemany permeten relaxar la vida d'alguns presoners de guerra i el seu kommando és un dels beneficiats. És l'estiu de 1943 i és l'època més dolça, si es pot dir així, de tot el període de reclusió de Mandaña, que va poder fer fins i tot alguna escapada turística, tenir contacte amb la població autòctona o participar en una petita celebració de Nadal el 1944. 

Memorable regal d'aniversari
La derrota nazi ja s'intuïa, els soldats alemanys tornaven del front rus fets un nyap i els bombardejos augmentaven. El final era tan pròxim que era en aquells moments, precisament, que els presoners es malfiaven més de qualsevol nazi, temorosos que, per venjança, els matessin abans de l'alliberament. "Els papers s'havien canviat, ara fugien horroritzats per no caure presoners de les forces russes, feien cap extenuats pel cansament i pels dies sense menjar, sense afaitar-se, sense ganes de lluitar, només disposats a entregar-se", explica Mandaña. Finalment, el 3 de maig, les tropes nord-americanes, bona part de les quals negres, entren a Endorf, un poble amb els carrers deserts però les cases plenes de nazis que s'havien desfet de tota insígnia que els identifiqués. Justament, era el dia de l'aniversari del Pierre. Complia 28 anys. Fins al dia 15 va voltar per la zona. És quan veu, per exemple, presos polítics que procedeixen dels camps de concentració més pròxims, com el de Dachau, escenari d'autèntiques atrocitats. "Eren veritables esquelets que es movien, homes d'estatura normal que pesaven 35 kg, els seus rostres no s'assemblaven gens als de la persona humana, quasi no parlaven, la veu molt feble, i conservaven aquella actitud tímida i temorosa com si encara no haguessin sortit d'aquelles monstruositats", relata. Al Pierre el porten en camió a Nancy i, d'allí, en tren cap a Perpinyà, passant per París, Dijon, Lió i Marsella. La rebuda dels expresoners va ser triomfal i amb tots els honors, uns honors que no es van limitar a aquells dies sinó que van durar mesos.

(passaport francès de Mandaña, on consta l’adreça de l’Albi)

Retorn a l'Albi
El llibre de Mandaña acaba aquí el relat, però per la seua família sabem que el mateix 1945, a l'octubre, rep l'autorització per creuar la frontera francesa i arriba a l'Albi. L'esperava la seua mare, que durant aquells cinc anys havia menjat sempre sola. El Pierre ja es quedaria sempre al poble, on s'acabaria casant i tenint una filla. "Malgrat les penúries viscudes, mantenia un caràcter optimista, buscant sempre la part bonica de les coses", diu la seua neta, Montse Oliva. "No explicava gaire les misèries, només allò bo, era una persona culta, molt artista i amb facilitat per les llengües". A l'Albi, el Pierre va fer de pintor, tant de cases com de quadres. Hi tenia traça. Els Cosme i Damià que hi ha avui a la porta de l'ermita dels Sants Metges, per exemple, són obra seua.

42 anys després de l'alliberament, quan en tenia 70, va tenir la necessitat de deixar per escrit aquelles vivències de presoner. "Els que tant hem patit tenim amplis drets i el deure d'escriure-ho, retent un homenatge pòstum i permanent als milers i milers de màrtirs que van morir cruelment sota les urpes del drac nazi", deia. Amb tot, el llibre també desprèn el vitalisme de què parla la neta. El 2003, amb 86 anys, el Pierre va morir. Queda en un calaix, de moment, una segona part d'aquell llibre, titulat Els forjadors de la llibertat, que no s'ha arribat a publicar mai.