S'ha parlat molt de la immigració a Catalunya dels anys 50 i 60, però s'ha fet quasi sempre amb el focus posat a Barcelona i rodalia. La capital catalana, junt amb les conques del Ter i el Llobregat i parts del litoral, va ser la destinació principal de milers de ciutadans de diversos punts d'Espanya que fugien de la misèria i trobaven una feina a la ciutat, bàsicament en el sector de la indústria, ells, i en el de les tasques de la llar o minyones, elles, si la cura dels fills els ho permetia. Una realitat recollida en múltiples articles, documentals i llibres, com l'obra de referència “Els altres catalans”, de Paco Candel (1964), o fins i tot en peces de ficció, com les novel·les de Juan Marsé.

Poc s'ha parlat, però, de les ramificacions d'aquest moviment migratori en el món rural, que també van existir; en menor mesura, òbviament, però hi eren. I un dels casos més curiosos és el de l'Albagés, on el fenomen va tenir una intensitat especial. Entre 1954 i 1960, aproximadament, van arribar desenes de persones provinents d'Andalusia, una dotzena de famílies més o menys; amb una particularitat: gairebé totes eren del mateix poble, Benamejí.

Fugir de la fam
Quasi tota migració és conseqüència de l'afany d'una vida millor. Es fuig de la guerra i es fuig de la falta d'oportunitats. A les Garrigues, la guerra es va acabar el 1939. La gent no es moria de gana (l'accés als aliments, almenys, no era impossible), però els anys de postguerra van ser, probablement, els més difícils de tot el segle XX per a la subsistència. I la combinació de postguerra i món rural, normalment, acaba en èxode. Es fa difícil concebre aquesta comarca, aleshores, com a terra d'arribada i no de sortida, però sí, sempre hi ha qui ho passa pitjor. Com a Benamejí. Aquell poble andalús, que llavors tenia uns 6.000 habitants, era en terra de latifundis. Señoritos i jornalers. Uns adjudicaven la feina a dit i els altres esperaven que aquell dia hi hagués sort. Però quan passen els anys i hi ha fills per alimentar, no es pot comptar només amb la sort.

L'Albagés no entrava específicament al full de ruta migratori d'aquells andalusos, el full de ruta no era altre que anar allà on hi hagués feina, i ja se sap que els camins vitals són atzarosos. Algú es va assabentar que aquí es collien olives, com allà, i que es feia entre Tots Sants i Nadal, és a dir, abans que allà. Per tant, es podien enllaçar les dues campanyes. I el boca-orella va fer la resta. Cada any venia gent a collir olives i, per Nadal, marxava; però cada any, també, alguns s'hi quedaven, dues o tres famílies. A vegades treballaven als pobles del voltant, com Castelldans, però va ser a l'Albagés on es va concentrar el gruix d'aquella immigració benamejicense. Al cap de poc, qui no hi tenia un cosí, hi tenia un germà. Com l'Antonia Ruiz, que va arribar el 1955, amb 17 anys, i hi tenia sa germana Teresa, que havia arribat l'any anterior. O l'Aurora García, que va venir el 1956, també amb 17 anys; ella i els seus pares van seguir els passos de son germà Francisco, que havia arribat amb 22. El mateix any arribava la Dolores Gómez, amb 23 anys d'edat, per ajuntar-se amb els pares i un germà que ja eren aquí. I així, cosint i recosint fils familiars, la comunitat es va fer gran.

Convivència i molta barreja
En un poble com l'Albagés, que llavors tenia uns 600 habitants, l'arribada d'una dotzena de famílies en cinc o sis anys (més alguna altra provinent d'altres parts d'Andalusia) es va notar. D'entrada, a nivell demogràfic. Tant és així, que mentre tots els pobles del voltant van perdre població entre 1955 i 1965, l'Albagés en va guanyar. Cognoms com Melero, Ruiz, Leiva, Chacón, García, Expósito, Montes, Gómez, Tropa... entraven a formar part de l'onomàstica local. Al carrer Lleida i al carrer Juncosa, a quasi totes les cases hi havia gent de Benamejí.

Tot i aquest impacte, tant els que van vindre com els seus fills destaquen la bona relació amb els albagesencs autòctons i la rapidesa del procés d'adaptació. Aviat es van vèncer les dificultats amb l'idioma -a l'Albagés poca gent feia anar el castellà- i aviat van néixer relacions entre les dues comunitats. "Crec que es van integrar millor llavors que no ho farien ara", diu Miquel Àngel Llimós, fill d'Antonia Ruiz i actual alcalde. "Ens fèiem amics de tota la joventut de seguida, érem un més", explica Josep Chacón, arribat el 1960. Els casaments mixtos no van tardar, però tampoc alguns de curiosos com els de benamejicenses que allà no es coneixien. És el cas, per exemple, dels pares de Joan Leiva: ella va arribar a l'Albagés casada i amb tres fills petits (Fèlix, Nati i Àngels García Gómez), però més tard es tornaria a casar, ja al poble, amb qui seria el pare del Joan i el Francesc. O el de Dolores Gómez, que va arribar casada amb un benamejicense establert a l'Albagés, però després es casaria amb un altre, també de Benamejí, que havia conegut aquí.

Amb tot, camí difícil
La vida a l'Albagés tampoc va ser flors i violes. No era estrany posar-se en cases buides com a primer sostre, amb una caixa fent de taula i unes pedres com a seient. Les penúries de postguerra eren generals arreu, però els vinguts de fora tenien tots els números per a les feines més dures. Alguns ja venien de la Val d'Aran, on treballaven en túnels, pantans i centrals elèctriques. "Les clavegueres del poble les van fer gent de Benamejí a pic i pala, trencant les pedres amb uns riscos laborals enormes", explica Joan Melero, que va arribar al poble amb dos mesos de vida, junt amb els seus pares i dues germanes. Son pare es va dedicar a la venda de peix, primer anant-lo a buscar amb cotxe de línia, després amb bicicleta, després amb una Moto Guzzi. "No havia anat poques vegades amb el peix carregat a peu cap al Cogul...". Van muntar botiga a l'Albagés i a Cervià i la van tenir fins a mitjans anys 80.

Les feines més comunes, però, eren les del camp: collir olives, batre, etc. I aquí, com molts albagesencs, tampoc no s'escapaven del poder dels terratinents locals. "No van tenir res regalat, no, s'ho van guanyar", diu Joan Leiva. Tot i no haver-hi mala maror en general, la canalla tampoc no es va estalviar sentir-se a dir "xarnegos" o, els joves, negar-los alguna vegada un ball de Festa Major per ser "fills de castellans". "Si no eres ningú, se t'acceptava, però si sobresorties una mica en alguna cosa, ja no es païa tan bé", comenta algú. 

Una mostra rural d'identitat
Res no va ser fàcil, però de tornar, potser no va tornar ningú. Alguns desfeien el camí, però al cap de poc tornaven a ser aquí. Es van complir les expectatives d'aquella gent? "Sí, perquè tothom treballava", sentencia Joan Melero. "El papa deia que si no hagués trobat feina, hauria continuat fins a Rússia, si hagués calgut", afegeix. A part del vincle laboral, l'arrelament a les Garrigues va ser fort i, en general, el balanç que en fan els testimonis és positiu. També per al poble, que va frenar el descens demogràfic, en un context en què molta mà d'obra jove de la comarca s'havia perdut per la guerra i l'exili.

És difícil saber si existeix un caràcter albagesenc, però el que està clar és que l'Albagés, avui, no es pot entendre sense la component benamejicense. Fet i fet, entre fills, nebots, néts i parents d'aquella tongada de nouvinguts -després de la qual no n'hi hauria cap altra de similar- potser són 80 o 90 les persones amb alguna relació amb aquella ciutat de la Sub-bètica, en un poble que ara té poc més de 400 habitants. La barreja és tal, per exemple, que avui, a l'Ajuntament, trobem descendents de Benamejí al govern -com el mateix alcalde- i a l'oposició. És com si els processos migratoris típics de Barcelona, haguessin tingut una petita rèplica al mig de les Garrigues. L'Albagés és una aportació més a la identitat catalana feta a base de barreges, d'atzars i d'anades i vingudes, amb la particularitat d'haver-se fet des del món rural, en un període molt concret i en relació a una ciutat concreta, però amb la mateixa naturalitat que a qualsevol barri barceloní.