Capítol I. Diumenge 12 d'abril de 2020

Tot va començar quan el dissabte em vaig adonar que Vueling havia cancel·lat el nostre vol de tornada, que estava previst per a mitjans de maig, i havia suspès vols com a mínim fins al juny-juliol. Vaig trucar a l'ambaixada espanyola al Senegal i em van dir que estaven organitzant un vol de repatriació a Espanya, amb destinació a Alacant, i que després d'aquest ja no n'hi hauria cap més durant molt de temps, fins que es recuperés la normalitat.

Després de meditar-ho molt, vaig decidir marxar, però el problema principal d'aquesta opció era que jo estava a Abene, un petit poble de platja que fa frontera amb Gàmbia, on havia aterrat a l'arribar a l'Àfrica, i el vol que havia d'agafar era Dakar-Alacant, i Dakar ho tenia a 14 hores de cotxe, aproximadament, en un moment que la circulació estava prohibida a tot el país. A més del toc de queda de 8 del vespre a 6 del matí tots els dies, l'ambaixada em demanava que m'espavilés per trobar un taxi a Abene que em portés fins a Dakar, tenint en compte la dificultat de circulació, i l'elevat cost d'un servei de taxi així. Calia el seu DNI, la matrícula del seu cotxe i les meves dades per demanar un permís de circulació excepcional. Mentre intentava aconseguir tot això en un poble on tots els taxis són motos que fan trajectes de menys de 20 km, normalment, l'empresa que gestionava els vols va doblar els preus del vol de 500 euros a 1000, aproximadament. Aquí va ser el primer cop que vaig donar per perduda la tornada a casa, jo no podia pagar el vol si abans no assegurava una manera d'arribar a Dakar, que no era gens fàcil, i l'ambaixada no em volia ajudar en això; a sobre, després em van apujar el preu.

En comptes de donar-me per vençut, vaig muntar un "pollastre" a l'ambaixada i a l'empresa aquesta a través de correus i vaig aconseguir que m'abaixessin el preu durant 24 hores, llavors el van tornar a apujar com havien fet. Finalment, no vaig aconseguir ni taxi ni permisos de circulació a temps, i vaig demanar al consulat contactes de gent a prop meu que tingués el mateix problema. Em van posar en contacte amb un noi senegalès que viu a Espanya, que estava en la mateixa situació que jo. Ell anava des de Bignona fins a Dakar i ja tenia els permisos, el taxi i el xofer tancats. Així que vaig trucar a l'ambaixada i vaig aprofitar el seu permís, després d'acordar compartir les despeses amb aquest bon home.

Ara ja tenia un permís per arribar a Dakar, però em faltava el permís per arribar a Bignona, que està a uns 70 km. S'acabava el termini per comprar el vol al preu rebaixat i em vaig haver d'arriscar a comprar-lo. Vaig trobar xofer amb moto per arribar a Bignona, però no podia aconseguir els permisos perquè era diumenge i jo havia de sortir dilluns, ja que el viatge al qual m'havia afegit començava dimarts a les 6 del mati. Ho vaig intentar però no vaig aconseguir el permís i em trobava amb poc suport de l'ambaixada, sense solucions, així que vaig decidir que sortiria l'endemà a peu, a provar sort. 

Capítol II. Dilluns 13 d'abril de 2020

Va arribar el dilluns, em vaig haver d'acomiadar amb presses de la meva família al Senegal per provar fortuna, sense temps de fer-me a la idea. Vaig agafar la moto fins arribar al primer control policial, i el vaig travessar a peu dissimuladament; per sort, hi havia molta gent caminant per allà i ningú no em va dir res. Hi havia controls de militars quasi cada 10 km i per arribar a Bignona els esquivava caminant a 42 graus al sol amb una motxilla de 10 kg a l'esquena, evitant-los com podia. Vaig fer servir l'estratègia de fer autoestop amb motos fins arribar a 1 km de cada control, llavors baixava a peu i continuava, així que cap a les 12 del migdia ja era a Bignona, a punt de trobar-me amb el meu company de viatge a Dakar.

Fins aquí tot bé però, just entrar a Bignona, els militars i la policia local m'estaven esperant perquè els havien advertit que un blanc havia passat pels controls sense autorització i havia estat vist amb motos. Em van detindre i em van agafar el passaport. Jo no em podia explicar, no tinc el nivell suficient de francès, i no entenia del tot el que passava. Llavors va arribar el company de viatge i em va dir que em volien tornar a enviar a Abene. Després de tres hores detingut, de mil trucades frustrades i de mil intents del meu company per ajudar-me, em van pujar a un cotxe policial per tornar-me a Abene però, a l'últim segon, una trucada del company a l'alcalde va frenar la meva sortida. L'alcalde havia trucat al primer ministre, un dia festiu, per comprovar si era veritat allò del meu permís, que a mi encara no m'havia arribat.

Després d'una estona d'incertesa em van confirmar que tot estava bé i el cap de policia em va dir que si passava les proves mèdiques podria quedar-me a Bignona, fins que arribés el meu permís per anar a Dakar. Al cap d'una hora van aparèixer un senyor molt ben plantat i una infermera molt tapada, per por a les malalties que jo pogués tenir. Esperava unes proves més contundents, ja que només van consistir en comprovar-me la temperatura amb un termòmetre.

El company de viatge, una meravellosa persona, es diu Sanna Cheick Diouf. Em va acollir a casa seva, em va donar menjar, em va ensenyar el poble i em va presentar gent molt maca. La situació de l'amic Sanna era molt més difícil que la meva, tot i així, ell sempre es mostrava feliç i optimista, disposat a ajudar i a donar-ho tot per satisfer les necessitats dels altres abans que les seves. El pobre Sanna havia arribat al Senegal a principis de març perquè el seu pare havia patit un ictus i el necessitava, i es va quedar atrapat allà. Mentre, la seva dona es va posar malalta i necessitava ser ingressada, però no podia anar a l'hospital per no deixar els dos bessons que tenen, de només quatre mesos. Per això el Sanna necessitava més que ningú arribar a aquest vol. 

Trobar el Sanna va ser una gran sort, un taxi a mi sol m'hagués costat uns 400 euros, més allotjaments del conductor i àpats, i gràcies a ell només havia de pagar la gasolina a mitges, ja que un amic seu es va oferir a ajudar-nos i ens portava amb el seu cotxe. El Soly, un altre crack, una persona 10, xofer de l'exèrcit, res no podia sortir malament amb aquest gran equip. Casa del Sanna va ser un petit oasis dins aquesta odissea que vam viure, de sobte m'havia oblidat de tot, em vaig relaxar i vaig gaudir amb la seva família i els molts nens que vivien a la seva comunitat. Em van regalar molt amor en molt poc temps, vaig menjar i provar coses noves i vaig dormir en un llit molt confortable que m'havien preparat molt amablement. L'endemà a les 6 del matí ens aixecàvem i començava el viatge Bignona-Dakar amb cotxe, 12-13 hores de camí, que esdevenien moltes més si tenim en compte que cada 10 km havies de presentar autoritzacions als diferents controls. 

Capítol III. Dimarts 14 d'abril de 2020

Arribava el dia que havíem d'arribar a Dakar després d'un llarg viatge, marxàvem un dia abans per precaució. Tot anava sobre rodes fins passar Tambacounda, que vindria ser l'equador del nostre trajecte. Al cap d'una hora d'haver passat Tambacounda, el cotxe s'espatlla; i aquí comença la part més dura del trajecte. Després de varis intents desesperats per arreglar-lo, la situació era la següent: eren les 3 de la tarda, al mig de la carretera a més de 40 graus, no havíem parat des de l'hora d'esmorzar, estàvem sense aigua fresca, la que teníem era calentíssima, no teníem res per menjar i teníem poques esperances de poder arribar a Dakar. No podíem canviar de cotxe perquè per unes normes -estúpides, des del meu punt de vista- nomes estàvem autoritzats a arribar a Dakar amb aquell cotxe; és a dir, semblava una utopia.

L'averia es va produir a les 3 de la tarda; finalment, a 2/4 de 8, un bon home que tornava de la feina ens va remolcar amb el seu cotxe, després d'aconseguir unes cordes d'un camioner molt amable. Ens va arrossegar 20 km enrere, a un petit poble on hi havia un taller. Vam deixar el cotxe al taller i vam acordar que començarien a reparar-lo d'urgència l'endemà a primera hora. Arribàvem justet pel toc de queda sense haver menjat res des de l'hora d'esmorzar, i no teníem lloc on dormir ni res. Vam tindre la sort que el xofer coneixia l'alcalde de Koussanar, el poble on havíem arribat, i li devia un favor de temps enrere. Llavors aquest bon home ens va obrir l'escola municipal per a que poguéssim passar el toc de queda fins a les 6 del matí, a més, ens va portar sopar i aigua fresca, vam anar dormir resant perquè aconseguissin arreglar el cotxe l'endemà i continuar el trajecte, ja que si no es podia arreglar no teníem permís per anar amb cap altre i no haguéssim pogut aconseguir l'objectiu.

A l'escola també vam estar bé, era tipus internat i vam dormir en llits còmodes. Vam passar una bona estona després de moltes hores de patiment. No les teníem totes, però per sort havíem sortit un dia abans i teníem opcions de salvar-ho a temps.

Capítol IV. Dimecres 15 d'abril de 2020

Ens despertem a l'escola a les 6 i anem cap al taller, amb l'esperança d'arreglar el cotxe i poder arribar a Dakar abans de l'hora del vol, dijous a les 11 del matí. Quan pensava que no ens podien passar més coses, obren el taller i abans de començar a arreglar el cotxe treuen un camió del lloc de reparació per fer lloc i posar el nostre cotxe, i tirant enrere el camió el van estampar contra el nostre vehicle avariat, cosa que ens va destrossar part del para-xocs i va rebentar un far. Per no perdre temps, vam perdonar l'infractor, la policia hagués tardat hores i no estàvem en situació de perdre el temps. Pel que em comentaven els amics senegalesos, un accident suposava perdre tot el dia amb tràmits, allà tot és molt diferent. Així que vam decidir passar del tema, arreglar l'imprescindible per arrencar el cotxe i seguir el nostre camí. Estàvem invertint molts diners en gasoil i reparacions sense saber segur que la inversió ens portaria a port, però no quedava altra, ho havíem d'intentar fins al final.

Sobre les 10 havien acabat de desmuntar totes les peces, cinc africans arreglant el mateix cotxe molt ben coordinats, però no les tenia totes. Resulta que faltava una peça i allà no tenien recanvi, i havien d'anar a buscar-la amb una moto a una hora de camí, així que fins a quarts d'1 no van poder seguir amb la reparació. Jo m'estava desesperant, no confiava que el cotxe funcionés després de la reparació, tot i no tenir nocions de mecànica, la cosa pintava molt malament per poder arreglar-se en només unes hores i amb les limitacions que tenen els tallers d'aquella zona.

Només quedava muntar, era un espectacle òptic veure muntar el cotxe a cops de martell i amb superglue, amb brides i cinc tios treballant com si no hi hagués demà, asseguts damunt del motor i d'altres peces. Ffinalment, a 2/4 de 4 de la tarda ho van aconseguir, cosa que no creia possible, perquè no era segur que la reparació funcionés ni que arribés tranquil·lament a destí. 24 hores després de l'averia seguíem en ruta, ens quedaven cinc hores pel toc de queda i unes set fins a l'aeroport. Per sort, no ens va passar res més i vam poder arribar a les vuit a casa d'un familiar del Sanna i vam dormir i menjar com a reis. La cosa ja anava bé, però no estava prou tranquil per dormir bé a la nit. Només pensava què més ens passaria. No estaria tranquil fins arribar a l'aeroport.

Capítol V. Dijous 16 d'abril de 2020

Finalment arriba el dia d'agafar l'avió, teníem fins a les 11 del matí per arribar i trobar-nos amb l'ambaixador, que ens havia de facilitar els bitllets que havíem comprat. Només quedaven dues hores de camí per arribar a l'aeroport però, després d'haver patit tant, vam voler anar sobre segur i vam sortir sense esmorzar, directes cap allà. Vam cometre l'error de no comprar res de menjar pel camí, pensant que ja trobaríem algun servei mínim allà.

Aquest cop tot va sortir bé i vam arribar a l'aeroport perfectament, ens vam acomiadar de l'amic xofer, eternament agraït pels seus serveis i la seva amistat i per l'afecte que va mostrar envers la meva persona en tot moment. Tant ell com el Sanna mai havien deixat d'intentar-ho, no van perdre la fe en cap moment i em van donar ànims quan jo ho veia perdut. L'ambaixada ens va donar els bitllets; curiosament, al Sanna li havia tocat compartir seient amb mi a l'avió ja des d'abans de conèixer-nos. Un cop de sort del destí.

Ens van fer passar el control i, un cop passat, esperàvem trobar menjar a dins, però no n'hi havia. El vol sortia a les 2 del migdia i, per desgràcia, dins l'avió tampoc funcionava el servei de menjar degut a les circumstàncies de la Covid-19. Després d'un vol tranquil i còmode, arribàvem a 2/4 de 9 del vespre a Alacant, sense haver menjat, però després de tot, aquest era un problema menor. Era feliç d'haver estat repatriat. Vam baixar de l'avió enmig de molta expectació, filmats i fotografiats per televisions i diaris valencians. Ja només quedava arribar a Juneda. Em vaig acomiadar del gran amic Sanna, després d'agrair-li tot el que havia fet per mi, i vaig continuar sol. Ell anava a Cantàbria i jo a Juneda.

Malgrat l'expectació i les fotos, no teníem cap ajuda ni solució per a totes els persones afectades. La majoria de passatgers havíem de viatjar a destins molt llunyans d'allà on havíem aterrat i ens vam sentir molt abandonats. No trobo normal que es munti un vol de repatriació des del ministeri de l'Interior i l'ambaixada i després no et facilitin el retorn a casa o habilitin un lloc on passar la nit fins que et puguis espavilar amb transport públic.

Vaig agafar un taxi cap a l'estació de trens i allà vaig comprar un bitllet de tren fins a Camp de Tarragona. Amb el bitllet en mà ja només em faltava buscar un lloc on passar la nit, ja que eren les 9 del vespre i el tren no sortia fins a 2/4 de 8 del matí. Després de buscar molt per Internet, vaig trobar els dos únics hotels de la ciutat amb serveis mínims, vaig agafar les coses i vaig anar als dos, però sense sort. Estaven complets. Vaig demanar almenys sopar per emportar, però no hi van accedir, així que em vaig resignar a passar la nit a l'estació de trens. Quan hi vaig tornar, em vaig trobar amb cinc senegalesos més amb el mateix problema que jo. Ells viatjaven a destinacions diferents, però ja no estava sol.

Vaig trobar un grup de tres i un grup de dos, els vaig ajuntar i vaig proposar buscar solucions, tots teníem gana, ja que no havíem menjat en tot el dia, i els supermercats ja estaven tancats. Vaig decidir provar sort a alguna gasolinera, però no oferien menjar. Mentre tornava amb ells, vaig veure passar una moto del Telepizza i vaig fer una comanda a domicili amb direcció estació, vaig comprar quatre pizzes de quatre formatges -ja que ells no mengen porc- i els companys m'ho van agrair moltíssim, ja que havien assumit que no soparien. Solucionada la gana, ens faltava un lloc per dormir. Estàvem contents amb la possibilitat de passar la nit esperant dins l'estació, però ens van dir que a les 12 ens farien fora i que hauríem d'esperar al carrer fins a l'obertura a les 6 del matí.

Després de provar de tot, d'intentar contactar amb la policia i els serveis socials per aconseguir una solució, no em va quedar més remei que assumir que passaríem la nit al carrer, en ple confinament, exposats a una multa de les autoritats. Els companys africans estaven molt preocupats, però jo estava molt animat i molt sencer després d'haver superat tot l'anterior, així que els vaig dir que em seguissin i els vaig portar a un amagatall darrere d'uns arbustos que em va semblar mínimament còmode per estirar-nos i deixar el molt equipatge que portàvem. Instal·latss vaig anar a fer un tomet per les rodalies i vaig trobar uns cartrons. Alguns van poder dormir una estona, jo no vaig ser capaç i ens vam passar hores i hores parlant i rient de la situació i de la nostra desgràcia, ens vam unir molt i ens vam ajudar els uns als altres en tot el que vam poder. Vaig estar realment a gust amb ells i no va ser tan dur com el patiment que m'havia suposat la possibilitat de no poder arribar a Dakar a temps pel vol.

Capítol VI. Divendres 17 d'abril de 2020

Van anar passant les hores i ens trobem a l'hora d'obrir l'estació de trens. Vaig ajudar dos companys a comprar els bitllets i vam esperar cadascú el seu tren. Ens vam acomiadar agraïts els uns amb els altres i contents d'haver passat per això junts. Ara tenim un grup de whatsapp que es diu "Senegal tirado en Alicante".

Al tren vaig poder dormir unes hores fins que vaig arribar a Camp de Tarragona cap a ¼ de 12. Ja em sentia a casa, però és una estació al mig del no res, així que vaig seguir fent camí a peu. Mentre caminava per un camí vaig coincidir amb un bon home a qui vaig explicar la meva situació, i de seguida em va voler ajudar, sense importar-li el fet d'exposar-se a ser multat, i em va dur a Valls per camins, molt amablement. Molt agraït, senyor Ramon.

Ja a Valls vaig poder tornar tranquil·lament a casa. Havia superat tots els obstacles i podia retrobar-me amb els meus. És difícil explicar la felicitat que vaig sentir, després dels moments difícils d'incertesa que vaig passar.