De la pedra seca se'n fa cursos, tallers, documentals, xerrades, estudis, inventaris, catalogacions, visites, congressos... Se n'ha fet sempre, però del 2018 cap aquí, l'interès ha crescut, arran de la declaració d'aquesta tècnica constructiva com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per part de la Unesco. A la pràctica, malgrat tota aquesta pedagogia i sensibilització, quan cau un tros de marge, ningú no el torna a pujar. I així un rere l'altre, amb episodis especialment destructius com el dels aiguats de l'octubre del 2019, que van deixar desenes i desenes d'espones ensorrades. Tornar a aixecar-los pedra a pedra suposaria moltes hores no pagades, i si amb un cop de retroexcavadora ja fa el fet, ni que sigui per un temps més, és l'opció que s'acaba imposant.

Hi ha qui, a contracorrent, sí que agafa les pedres i torna a muntar el trencaclosques. Són molt pocs i sovint els han tractat d’il·luminats, els diuen que perden el temps, però ells pensen en gran, en el servei actual d'aquests elements d'arquitectura popular però també en l'herència rebuda i en el llegat futur. La seva és una mirada que va més enllà de números i de rendibilitat immediata: abasta segles. És una qüestió íntima, d'estima per la terra i per un patrimoni que se senten amb el deure moral de conservar i que, al cap i a la fi, és una de les essències més definidores de les Garrigues.

Una feina constant
El Ricard i el Ramon Bonet, pare i fill de cal Cabòries, de Vinaixa, han acabat de refer un tram de marge d'uns vuit metres de llarg per tres d'alçada. Entre trobar les pedres, trencar-les, carejar-les i col·locar-les, els ha portat unes tres setmanes de feina. Han sigut tres setmanes de perdre el temps? Depèn de com es miri. L'alternativa era deixar-ho erm. En una finca com aquesta, que té molt desnivell i és molt escalonada, o es refeia el marge o no hi passava el tractor i no es podia treballar el bancal. Hi ha qui pels pocs olivers que hi ha en aquest racó hauria preferit deixar-ho estar, però no és el caràcter dels Bonet. "Això és sagrat, aquest tros és el que és gràcies al gran treball que hi ha hagut generació rere generació, jo no me'n considero propietari, ha vingut a mi i la meva feina és mantindre-ho i, si puc, millorar-ho i deixar-ho a qui ve darrere, igual que han fet els que han vingut abans", diu el Ricard, que aquesta tardor farà 80 anys.

Continuem caminant pels bancals i a quasi tots podem apreciar algun tram refet. El Ricard porta tota la vida aixecant marges, i quan els acaba, hi grava l'any. 1995, 1998, 2000, 2002, 2020... Aquestes xifres són el testimoni d'una feina i, al mateix, temps d'alguns aiguats. Pare i fill coincideixen a assenyalar que el del 2019 és dels que va fer més mal de tots, amb diferència. Segur que d'aquí a un temps veurem que la inscripció 2020 es va repetint a les parets; o 2021, o 2022, perquè hi ha feina per temporades. I és que això de refer marges no es fa tot l'any, s'acostuma a fer a l'estiu, aprofitant que al secà afluixa la feina. A partir de l'agost ja ve l'ametlla, després l'oliva, després l'esporga i torna girar la roda.

Gestors de territori
Uns quilòmetres més avall, al municipi dels Torms, el Venanci Guiu també ha refet marges aquest estiu. Cada any en aquest temps n'arregla algun, perquè a l'hivern, a part que és quan hi ha el pic de feina amb l'oliva, "la pedra freda és molt desagradable", diu. Com els Bonet, encara repara destrosses del 2019. El 2020 i 2021, per sort, no li ha caigut cap marge a les finques. Ell és un dels productors ecològics pioners a la comarca, impulsor de la marca Olicatessen, i, per tant, també s'ha sentit a dir moltes vegades que fa coses rares, però també té molt clar què ha vingut a fer en aquest món. "A part de productors d'aliments, sempre ens hem considerat gestors de territori, i intentem que estigui el millor possible; fer manteniment de marges, aljubs, masos, forma part de la nostra feina, ho entenem així, no hi ha més". Són pràcticament les mateixes paraules que diu el Ricard Bonet quan ens acaba de mostrar la feina feta i es treu mèrit: "Això és el que hi ha, ves, manteniment". Ni uns ni altres han fet cursos de com fer espones, n'han après a base d'anys, fixant-se en el que feien les generacions anteriors. Si bé ara es comença a parlar d'una possible titulació reglada de marger, ells no ho entenen com un ofici diferent del de pagès, o almenys tal com s'ha entès històricament. "Abans, cada pagès, amb més o menys voluntat o amb més o menys gràcia, es refeia els marges", diu el Ricard. Ara són molt pocs els qui mantenen aquesta concepció global.

Més insolació i més ventilació
Més enllà de la moral, del patrimoni i del paisatge, les espones no es fan en va, per pur romanticisme, sinó que tenen unes funcions pràctiques difícilment substituïbles per cap altre element constructiu. La principal, retindre l'aigua, cosa que en una comarca com les Garrigues, costeruda i de pluviometries molt baixes, és un repte permanent, quasi gravat a l'ADN dels seus habitants. A part, el fet que les plantacions estiguin en diferents nivells i no en una gran plana uniforme, afavoreix una bona insolació i, en conseqüència, una bona qualitat del producte, sigui oliva, raïm, fruita o el que sigui. L'escalonament també afavoreix la ventilació del conreu, i això estalvia tractaments fitosanitaris per fongs, per exemple. "Si no hi hagués els marges, faria dies que tota l'agricultura es faria només a les valls", diu el Venanci, "i si ho uniformitzem tot, quin valor paisatgístic tindria la comarca?", es pregunta.

Biodiversitat còmplice
No es pot dissociar, tampoc, les espones de pedra seca de la biodiversitat. La quantitat de plantes i animals que viuen al damunt, al voltant o als forats de cada marge és variadíssima. Serpetes, sangartilles, centpeus, caragols, llangardaixos, ratolinets... Hi ha un insecte minúscul que és dels més valuosos: la crisopa. Té les ales transparents i en la seva forma de larva és un gran depredador de la mosca de l'olivera. "És una bèstia depredant mosques", confirma el Venanci. I resulta que viu a la flora que creix a les espones, sobretot en una planta anomenada olivarda o julivarda, i el Venanci la procura cuidar i potenciar. "Si ens carreguem tots els marges, d'aquí a uns anys no podrem fer agricultura, o serà una agricultura amb tractaments brutals", conclou.

Passió per la pedra
El Josep Balcells, de les Borges Blanques, és el més jove de tots. Té 41 anys però en fa uns 20 que toca la pedra. Tampoc no ha fet cap curs. Va començar anant a buscar pedres a l'abocador per posar-les en un marge de terra del seu tros. El seu pare, paleta de professió, n'hi havia ensenyat una mica. "Ell ja estava molt malalt i s'ho mirava, i jo veia com li agradava cada pedra que posava", explica. I va anar fent marges, tant al seu tros com als d'altres. També l'han tractat de boig i li han exclamat "quina feinada que fots!", però ell no ha parat. El Josep assegura que la tècnica no té cap dificultat, només el pes de les pedres si no tens maquinària. Això sí, cal passió. "Jo veig una espona de pedra i... buf!", diu, "no t'ho sé explicar, m'agrada molt, cada espona és un món, n'hi ha de guapíssimes, i la llàstima és que moltes estan dins de trossos abandonats i no es veuen".

Al Josep li agraden les espones de daus ben quadrats i les espones de pedres petites i irregulars. Admet l'espectacularitat de les primeres però reivindica la creativitat de les segones. "Els blocs grans i quadrats només tenen una posició, no tenen cap misteri, en canvi, quan tens una pedra de 20 centímetres, una de 10, una de 80 i no tens cap canto bo, has d'anar buscant la posició, no saps mai com acabarà, mai no seran iguals la que faci jo que la que facis tu, ni tampoc seria igual si jo mateix la fes dues vegades", diu.

Fins fa uns tres mesos, el Josep feia de tractorista a les finques del celler Clos Pons, entre l'Albagés i Juncosa. Un dia va caure una espona i ell va comentar que en sabia fer, li van demanar de refer-la i ara ja fa cinc mesos que dedica la jornada laboral a refer espones de la finca. "Potser hauria d'haver callat", diu irònicament. Val a dir que Pons és una empresa per a qui la conservació de l'entorn és una peça clau del projecte, cosa que no sempre passa, i ell hi gaudeix. "Em passen les hores volant", diu, i també posa en valor la biodiversitat que acullen els marges. "Quan en desfaig alguna, surt de tot, serps, caragols, sangartilles... Hi ha una vida impressionant; en canvi, si tens un tros tot net, sense cap coscoll, cap esparreguera, cap argelaga, cap romer, cap timó... ves, què vols que et digui".

Mirada llarga
Fer un cop de pala en una espona caiguda i empènyer el pedruscall cap amunt pot servir per sortir del pas, per passar un any, o cinc, potser per arribar a la jubilació, però tant els Bonet com el Venanci com el Josep tenen clar que aquesta no és una bona solució a llarg termini. Tard o d’hora, l'aigua tornarà a passar. Pot passar igual amb l'espona feta, està clar, com ho demostren els aiguats del 2019, però serà més difícil. Fins i tot és una qüestió de seguretat, de poder maniobrar amb el tractor sobre terreny ferm i no bolcar. "Si vols mantindre el bancal en condicions has de fer marge, no hi ha més, si no, s'acabarà perdent i convertint en un barranc", afirma Guiu. "Tens dues opcions, o fer-ho bé o no fer-ho", diu el Ricard, "fer-ho a mitges és perdre el temps". I a fe de món que ell s'hi esmera, perquè fa marges de dues cares, una de les quals queda tapada pel talús, queda recta i bonica, però no la veu ningú. Òbviament, suposa més feina, però l'estructura acaba sent més consistent. Aquesta mirada llarga, cap al futur, també es concreta, per exemple, a la llosa que el Ricard i el Ramon han col·locat al capdamunt d'algunes espones, sobresortint com un trampolí, amb la idea de "canalitzar" l'aigua sense que llepi la paret i l'acabi erosionant. En algun cas, a més, al peu d'on ha de caure el raig també hi posen pedra, per minimitzar l'impacte sobre la terra.

Sense ajuts de l'Administració
A tot això, l'Administració no podria subvencionar una part d'aquests treballs? Tots els consultats ho veurien amb bons ulls, clar, però també són escèptics. Han refet marges tota la vida sense rebre ni un cèntim i ho continuaran fent. Per ells, és més aviat una qüestió de mentalitat. "S'hauria de fomentar l'esperit del que representa això, fer entendre el valor que té i explicar que a la llarga és rendible", diu el Ricard. "Si donessin alguna subvenció potser algú s'animaria, però no sé si ho faria gaire gent", dubta son fill, el Ramon. El Venanci s'expressa en termes similars: "Si es vol gestionar bé el territori hi hauria d'haver algun ajut, però el primer que s'ho ha de creure és el propietari, que vegi que no és perdre el temps, que vegi que és important; si el propietari no s'ho creu, per molt que l'Administració empenyi, no hi ha res a fer". Per al Josep Balcells també seria bo que hi hagués ajuts, "perquè hi ha llocs que fan pena, amb espones guapíssimes que cauran totes perquè tenen un bocí obert".

L'opció de fer-ho fer a tercers encara la veuen més utòpica. El Josep s'havia arribat a plantejar donar-se d'alta com a autònom i dedicar-s'hi, "però on treballaria, aquí o fent parets a xalets de Barcelona?", es pregunta. I ell és molt d’aquí. "Si un pagès s'ha de gastar diners amb mi, abans se'ls gastarà amb planter o amb maquinària", creu. El Ramon Bonet també ho veu igual: "Difícilment algú es gastarà 2.000 euros per refer un marge", diu, "i difícilment algú els faria per aquest preu", afegeix son pare.

No és estrany, doncs, que bona part de les actuacions de rehabilitació amb pedra seca que es fan avui dia siguin a càrrec de les administracions, ja sigui en equipaments o espais públics, ja sigui mitjançant convenis amb propietaris. A les Garrigues s’havien arribat a convocar alguns ajuts municipals, com els que va promoure l’ajuntament de les Borges Blanques el 2010 i el d'Arbeca el 2019, però ambdós estaven destinats a la restauració de cabanes de volta, no d'espones. També hi ha ajuts a les Illes Balears i al País Valencià, i a la comarca del Bages, en aquest cas impulsats per la DO Pla de Bages i altres entitats. A les Garrigues tot apunta que, de moment, la iniciativa continuarà passant exclusivament per la voluntat, la necessitat i els recursos del mateix pagès, i pel valor que la societat doni a un determinat paisatge i, en conseqüència, als productes que en surten.