Acabar amb les corrides de toros és una de les coses que algun dia haurem d’agrair al Parlament de Catalunya. Per a la majoria de la gent, tanmateix, ho podien haver fet una mica abans. Encara, però, hi ha una minoria d’aficionats que diuen que aquesta bestiesa –on el més bèstia és el torero i els espectadors– forma part de la cultura catalana. Potser sí que en algun temps una part –segurament significativa– de catalans se sentien atrets d’alguna manera per aquest espectacle funest. Res a dir. Contextualitzat en el temps això era normal, com la subordinació de la dona, el treball inhumà de la canalla, l’esclavitud dels negres, la mofa dels deficients, la persecució dels homosexuals... Tares ja superades o, almenys, que a hores d’ara desperten la repugnància de la majoria. Sens dubte, la festa dels toros, i també els correbous –hipòcrites, no–, entrarà en aquest procés irreversible de rebuig i oblit.

Els espanyolistes del territori –subespècie de desplaçats contra la seva voluntat o amb la seva mala voluntat– preguen al déu dels estats triomfants l’ajut del Tribunal Constitucional perquè les banderilles “rojigualdas” tornin a onejar arreu del “solar patrio”. Posats a fer, que també hi digui la seva el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Que facin una sentència conjunta que prohibeixi el català i que faci obligatòria la tauromàquia a tots els nivells educatius, sense excepció. Potser així ens trauríem la son de les orelles i posaríem braus i tribunals aliens al lloc que els pertoca. Més que corrida seria escorreguda.