No plou, no vol ploure, no sap ploure... Ja plourà, un dia o altre, sempre hi ha tornat, tornarem a la normalitat, a les estadístiques mitjanes i minses, a la mediocritat nostra mil·lenària... Converses seculars d’aquesta assedegada terra, tòpics i teràpies a bon preu a la plaça, al banc del Sinofós, a les escales de missa, al mercat dels dimarts, al cafè de tota la vida, al Facebook... Abans plovia més, abans érem més joves, tendim a recordar el que ens agrada, gràcies a Déu, als déus, a l’evolució de les espècies... Recordem o volem recordar èpoques daurades, viscudes o explicades pels padrins i repadrins, d’un verd intens i mític, amb fons “sequionats”, parades “abullonades”, aiguamolls perennes que deixaven terres sense conrear, rierols cabalosos, pous a vessar, rovellons i mocoses a carretonades cada tardor, collites fantàstiques, quarteres d’olives a dojo, rubinades per Santa Tecla i cada dos per tres, exèrcits de caragols ufanosos... Tot i que els registres meteorològics són tossuts, com ho són els llibres de comptabilitat i notes diverses dels nostres pagesos més o menys hisendats i lletraferits, com els reculls històrics dels capellans fets en tardes de febrer a les abadies garriguenques mentre la majordoma rentava els plats i a fora hi havia quatre pams de neu... Som un país generalment assedegat, de meteorologia força imprevisible, però de pluges bastant escasses... Què hi farem! Només ens queda, com sempre, la fe o el folklore, segons qui esperi la preuada aigua: “Gloriós sant Bonifaci, guardau-nos de sequedat!”