Ja ha començat la quinzena del soroll de partits i candidats previ al dia d’anar a votar. Sembla que només ells tinguin dret a parlar; tots hi podem dir la nostra. I seria bo que fossin molts els qui opinessin, aportant fets i comentaris que facin veure amb més llum què necessita el país.

Cal dir en veu alta que l’estil de les campanyes i el comportament dels partits és recriminat per molts dels qui som receptors de la propaganda. Si abans d’engegar la campanya fessin una consulta s’adonarien que una majoria de gent els diríem que ens l’estalviessin, perquè ja sabem què volem i, sobretot, qui no volem. El conjunt d’indecisos que calculen les enquestes el formen els que no volen contestar-les i els qui segurament decidiran a darrera hora si van a votar o s’abstenen.

Els reportatges dels mítings per mostrar a la TV són imatges trucades: es retrata el candidat dirigint-se a ningú i darrere seu una fidel comparsa que, amb samarreta com els esportistes, aplaudeixen o belluguen banderoles del partit.

Però els votants no podem només riure’ns dels actors del teatre electoral o apagar la veu del televisor durant els minuts de propaganda. Hem d’implicar-nos anant a votar; l’abstenció fa dir als partits dues frases la nit electoral a la vista dels resultats de les votacions; després, les xifres de l’abstenció només les analitzen uns quants estudiosos.

Durant els quatre anys següents, els electors hem de responsabilitzar-nos per mantenir una comunicació exigent, de forma individual o col·lectiva, amb els elegits. Fer-los arribar les necessitats, les opinions i les crítiques de la gent. Els ciutadans hem d’ocupar tot l’espai possible de l’activitat comunitària, amb el nostre compromís, participant en l’àmbit que estigui al nostre abast. Perquè la classe política, amb poder a les mans, té tendència a ser una espècie invasora, semblant al bosc quan s’abandona el conreu.