Aplaudeixo –i de quina manera!– les iniciatives que suposin mancomunar serveis i recursos a la comarca, és a dir, unir-se per a un fi. Un dels últims casos és, per exemple, el de l’Escola de Música Comarcal.
La crisi econòmica actual hi ha jugat un paper fonamental, essencial i decisiu. Però el problema de fons no és la crisi, que també, sinó que els nostres dirigents en èpoques de vaques grasses, mentre hi havia calés, anaven a la seva, de forma individualista, sense visió de conjunt, sense tenir en compte ni la previsió necessària ni els veritables interessos de la població que dirigien ni els del voltant. Així hem acabat, els ciutadans, amb una clara disminució de serveis i les arques dels nostres consistoris, pelades i endeutades fins a les parpelles. I ara, la bombeta s’encén de cop: hem de mancomunar-nos de totes passades, cal fer plans de gestió amb seny, disminuir despeses i millorar serveis. Hem descobert la sopa d’all.
És per això que aprofito aquestes ratlles per fer un homenatge a aquells i aquelles que impulsaren la primera gran mancomunitat de serveis a les Garrigues, la Mancomunitat d’Aigües.
La necessitat bàsica de l’aigua va fer que, també en èpoques difícils, una sèrie d’alcaldes i ciutadans de la comarca lluitessin per arribar a tenir a totes les llars aquest bé tan preuat. Calia l’abastament d’aigua de boca. Estem parlant de l’any 1980, d’això ja fa més de 30 anys.
Aquell projecte donava els seus fruits l’any 1987 amb l’arribada d’aigua a les primeres poblacions. Això va suposar no solament tenir aigua corrent, sinó eliminar de forma definitiva els camions cisterna per passar els estius i les restriccions horàries del seu ús. De retruc, l’aigua arribada d’Utxesa significà un avenç molt important tant per a la ramaderia com per a l’agricultura de la zona, ja que permetia assegurar un futur més clarificador.
L’esforç i l’actuació de la Mancomunitat d’Aigües havia comportat, clarament, la transformació de la comarca. A pocs mesos de celebrar el 25è aniversari de l’arribada d’aigua de la Mancomunitat, caldrien esforços conjunts i posar aquell exemple com a paradigma d’un creixement comarcal.