Estic seguint amb atenció la polèmica suscitada arran de l’encàrrec d’auditoria que ha fet el CCG. Sempre he defensat controls externs de la gestió dels ens públics, però no pas per petició interessada d’un grup entrant, sinó per defecte i de manera aleatòria. No vull parlar, però, de la conveniència o no de l’auditoria, sinó, anant una mica més enllà, de la necessitat o no dels consells.

A punt de fer 25 anys, molta gent del carrer encara no sap què són ni per a què serveixen, i massa coses grinyolen al seu voltant. No en podem escollir els seus representants, la quantitat de càrrecs i sous que mouen no respon a les necessitats reals de gestió, les competències que tenen sovint són les mateixes que les de les diputacions i, molt important, cap partit polític mai ens explica quin programa o projecte portarà al Consell i, per tant, quin model de comarca defensa. O no en tenen cap o pensen que no val la pena que l’expliquin, atès que el ciutadà tampoc els pot votar.

La constatació d’aquestes realitats ens podria portar a demanar la supressió immediata dels consells. Una temptació forta, si atenem tot el seguit de despropòsits exposats. Sóc del parer, però, que el país s’ha d’organitzar des del territori i pel territori, que les divisions comarcals són prou encertades i que, per tant, uns organismes supralocals que se n’ocupin tenen tot el sentit del món. La direcció que s’ha de prendre, però, ha de ser diametralment diferent.

Si els fem servir de veritat com a instruments per a la superació del minifundisme municipal i com a estímul per a la cooperació entre ajuntaments començaran a servir d’alguna cosa. Si s’hi treballa a partir d’un full de ruta i un model de comarca concret ens els podrem començar a prendre seriosament. Si abandonen l’opacitat volguda amb què es gestionen, deixen de ser menjadora de polítics i alguna cosa més que un espai de repartiment de sous i cadires sense funcions clares, podran començar a sortir del descrèdit en què estan instaurats.