M’agafa el dia de reflexió quan escric aquestes línies, en hores baixes. Res insuperable –espero–, encara que... Avui som aquí, putejats, i demà continuarem aquí, putejats i retallats, per la sacrosanta llei del mercat i dels punts bàsics dels dallonses del referencial amb no sé què alemany. La vacuna de la grip m’ha fet un efecte una mica estrany –o m’ho ha semblat– i és com si una colla de borratxos populars –del poble, vull dir– m’haguessin passat pel damunt celebrant una segura victòria aclaparadora. Ni 300 anys d’aguantar la púrria de ponent són prou càstig, Senyor?

Sóc persona que m’agrada anar a votar diumenge al matí (només, però, quan hi ha eleccions). L’esmorzar se’m posa més bé i així afronto la tasca d’anar a buscar el diari amb l’alegria del deure acomplert. Plaers senzills d’un funcionari lletraferit de l’extrem garriguenc... no demanem massa i deu ser per això que no aconseguim massa, maldecaps a banda.

Aquest cop, potser perquè ja commemorem la mort de dos fills de la gran Espanya (sí, he escrit Espanya...) en la data, potser perquè ja m’he afartat de crisis mal resoltes i de cap-pelats de doble personalitat nacional... potser perquè ja n’hi ha prou d’aquest color, he decidit no anar a votar. A Madrid no arreglarem mai res encara que hi enviéssim un estol de diputats totalment independentista, encara menys amb 15 o 20 jugant a la puta i a la Ramoneta. S’ha acabat. Algú ha dit que la lluita per la independència de Catalunya es juga en una altra lliga i, certament, aquest diumenge 20 de novembre no hi ha partit.