Una administració sensata dels diners vol que es mantingui un equilibri entre les entrades i les sortides. Qualsevol pressupost personal, familiar, municipal, etc. es fa mirant que la suma dels ingressos pugui atendre els pagaments. El resultat final pot donar zero, un sobrant o un dèficit. En el primer cas no cal patir, tant he cobrat tant he gastat. Si hi ha sobrant, millor; fer estalvi és el que fan els animals quan posen greix per quan han de gastar energia. Si es presenten “imprevistos” aleshores es trenca l’equilibri; cal demanar crèdit. Si ens el donen, el deute es fa més gran, perquè els crèdits comporten uns interessos. A vegades es pot passar sense crèdit, ajornant el pagament fins a l’entrada de nous ingressos. Però el pressupost següent patirà desajustos si no es redueixen algunes despeses fins que es torni a l’equilibri.

Per això està tan arrelat entre les persones grans el costum de fer estalvis per quan es presenti una despesa inesperada. Una vegada em van preguntar de què viu la gent del meu poble: dels jornals (els qui en tenen), les pensions, a vegades de les collites i del que deixen de gastar. Aquesta és l’aritmètica de moltes economies familiars. Altres mètodes d’administració funcionen allargant el sou amb la targeta de crèdit (pa per avui i deute per demà). Els desequilibris del pressupost a vegades es produeixen perquè no sabem reduir les despeses destriant entre allò imprescindible i el que no ho és.

Avui costa estalviar, ben cert. No depèn de la gent apujar-se la nòmina o la pensió. En canvi, cadascú pot repensar què considera necessari, acomodant les necessitats als ingressos. El mot crisi, en grec, es tradueix per decisió, on s’arriba després de fer un judici d’una situació. Estar en crisi exigeix a la societat i a cadascú destriar –jutjar– entre el que es vol conservar i allò a que s’està disposat a renunciar.