Aquest capficar-se en el deute dels estats s’ha tornat una obsessió. Alemanya, tant sí com no, ha imposat l’obligació de dedicar tots els recursos a reduir els deutes; ajornant la inversió necessària per activar l’economia.

La frenada en sec en les inversions públiques, en la concessió de crèdits i en el consum de les famílies ens ha dut a tots a clavar-nos una patacada immensa contra el vidre: viatjàvem en un vehicle accelerat i sense mesures de seguretat. Les conseqüències: retallades, acomiadaments, negocis en fallida, desnonaments, famílies sense ingressos. Però sobretot dolor i patiment dels més dèbils. L’obsessió per la xifra d’aturats tapa, sovint, el nombre escandalós de famílies atuïdes per la indigència, dependents de l’ajuda econòmica d’institucions com Càrites, Creu Roja, el Banc dels Aliments, etc.

L’estat del benestar té tantes esquerdes que es pot esberlar. La població que en pateix les conseqüències primer perd l’esperança, després va donant mostres d’acabar la paciència; la indignació creixent pot abocar a conductes violentes.

Hi ha sortides? Sí, jo crec que n’hi ha. En el que depèn de nosaltres, les persones, famílies i institucions hem de tornar a posar en valor la sobrietat; els nostres avis i pares van portar una vida moderada. El diccionari tradueix la paraula moderació per “obrar sense caure en l’excés”. És possible viure dignament amb menys despesa, sense renunciar al progrés. Es progressa si es fa col·lectivament. De manera que la sobrietat ha d’anar acompanyada de la solidaritat.

Una societat que viu moderadament i es preocupa pels febles i desatesos, progressarà ni que la seva economia sigui migrada. Evitem acostumar-nos a trobar normal que al nostre costat hi hagi persones sofrint perquè no tenen l’indispensable. L’egoisme primer ens aïlla i després ens atrofia la dignitat perquè ens impedeix viure en comunitat.

Deixo per a l’article vinent seguir reflexionant sobre la solidaritat.