A vegades tenim tendència a creure que els darrers vint, trenta o quaranta anys han estat un trasbals i un sumatori d’avenços com mai no havíem vist abans. D’altra banda, algú pot estar temptat a dir que durant la seva infantesa es vivia més a prop de l’època dels romans que de la nostra d’ara mateix. I potser és cert d’alguna manera, com també ho és que tots els progressos generalment s’assenten sobre progressos anteriors.

Fet i dit, ara ens podem omplir la boca amb el tren de gran velocitat que travessa aquesta comarca, però en realitat difereix en essència ben poc d’aquell altre que hi va arribar fa gairebé un segle i mig. Unes vies i uns vagons que les recorren impulsats per una energia que no era l’animal de les antigues diligències que substituïen. I posats a ser justos, aquells trens s’aturaven en quatre estacions de la nostra comarca –i si convenia a Sant Bonifaci– i aquests Aves i Avants, en cap. Gran millora, doncs.

D’altra banda, el telègraf elèctric arriba a la ciutat de Lleida el 1860. I algú pot negar-me seriosament que, bàsicament, un telegrama no ve a ser el mateix que una piulada de Twitter? Tot el que tenim de transmissió ràpida de notícies i coneixement a grans distàncies –digues-li Internet, si vols– neix en aquell moment i no deixen de ser electrons posats al nostre servei. Es pot argumentar que abans hi havia hagut telègrafs òptics, però això és herència dels senyals entre torres de l’edat mitjana: això és el passat, és María de los Llanos de Luna i la seva banderitis obsessiva!