En l’escrit anterior (16-03-12) comentava: “És possible viure dignament amb menys despesa, sense renunciar al progrés. Es progressa si es fa col·lectivament”.

La pèrdua del lloc de treball i el nombre tan elevat de joves que no troben la seva primera ocupació fa que moltes famílies es trobin en situació econòmica precària, i en poc temps visquin en la indigència, camí que porta a la pèrdua de confiança en la pròpia capacitat i autoestima. Després comença la marginalitat.

Una societat que es miri els que pateixen les conseqüències de la crisi de la mateixa manera que mira les notícies de la TV no podrà progressar; una comunitat que no s’organitza per donar la mà als seus membres desvalguts es trenca.

Cal aixecar espones per evitar l’erosió que causa la crisi. Si les persones d’una comunitat decideixen, cadascú segons la seva força i capacitat, aportar les pedres per aixecar l’espona que faci de mur de contenció de la pobresa, dels desnonaments, de la marginació, de la desesperança, salvaran la seva dignitat i la dels seus; hauran invertit en el seu futur.

Afortunadament sorgeixen iniciatives per donar forma i efectivitat a la solidaritat. Unes s’organitzen en cooperativa, altres s’estructuren com a mútues; un col·lectiu ha creat una xarxa on cadascú cedeix uns diners per donar suport econòmic, en forma de préstecs que cal tornar, a persones que es troben sense recursos per encarar una situació adversa. Altres han posat en comú les seves habilitats i la dedicació d’un temps, que s’intercanvien gratuïtament.

La nostra societat rural coneix prou els beneficis d’aixecar murs de pedra en els pendents. Les espones eviten l’erosió del sòl, retenen la terra, guanyen espais on és possible que arrelin els arbres. Mirant l’escalonada de marges, veiem que l’espai de conreu guanyat a vegades és molt petit –just per uns pocs arbres–, però el conjunt de totes les espones ha fet possible sostenir l’activitat agrícola de tot un poble.