Setmana Santa m’evoca records de Salious amb els escolans, vetlles a l’església, processons amb el Sant Crist carregat, carraus de cal Ferrer, padrins que ja no hi són, mones a la font d’en Salat... Folklore i creença: perduda, recuperada, mantinguda, recuperable, irrecuperable... Records esmicolats per un món insegur, una societat diferent, uns temps abocats al canvi de paradigma.

Temps de penitència, sens dubte, que els que ara manen –els de sempre– voldrien que fossin tots els dies de l’any i pels segles dels segles: amén! La solució a la crisi consisteix en què la majoria de la població retrocedeixi en drets i deures a l’època dels pares o avis (o més enrere) per tal que la minoria dirigent continuï en un procés d’enriquiment que sembla que no tingui aturador. Més pobres, més crucificats, més massa embrutida –manipulable fàcilment–, tot sigui perquè el sanedrí dels privilegiats pugui continuar remenant les cireres. I el conseller mira cap a un altre costat, es renta les mans, i sentencia: el problema de Catalunya és la kale borroka de Can Fanga! Clar, clar, honorable Pilat, aquesta violència és l’origen de la crisi i no una conseqüència... No hi tenen res a veure les jubilacions milionàries dels dirigents de caixes enfonsades que sanejarem amb els nostres impostos? D’aquestes mateixes entitats que concedien hipoteques de manera irresponsable que pagarem els que ja hem pagat –religiosament– les nostres. I el poble cridant: “muiren los funcionaris!”, com qui diu: “Barrabàs, Barrabàs!”. Honorables, amb tot el respecte, que us bombin!