L’emprenedoria és el nou concepte de moda: presència a la premsa escrita, jornades a les universitats, entrevistes a referents a la televisió... Tot n’és ple, com si fos quelcom inventat fa cosa d’un any.

L’emprenedoria és una actitud positiva, aplicable a moltes situacions que ens depara la vida. El problema ve quan en fem una interpretació clarament maniquea i ho reduïm a la creació d’empreses, cosa que ha esdevingut la norma. A més, no resulta difícil entreveure quin corrent ideològic publicita aquesta emprenedoria, prestigiant l’empresariat de forma acrítica. Segurament no ens equivoquem si sospitem d’aquella que defensa la desregulació dels mercats i les darreres reformes laborals.

Si entrem en el discurs que abandera el foment de l’emprenedoria, hi trobarem dos punts foscos. El primer és clarament una mentida: diuen que “ens trobem en el millor moment per emprendre”. La crisi pot generar oportunitats per redefinir-se, cercar nous jaciments d’ocupació, ser creatiu/va..., però no fotem, el millor moment per crear una empresa és quan circulen els capitals, la classe treballadora té capacitat per comprar i qui vol crear l’empresa no està tan endeutat com ara, ni ha d’anar a vendre’s l’ànima a un banc a canvi d’un crèdit.

El segon punt fosc és la irresponsabilitat que suposa el foment acrític de l’emprenedoria. Sense visualitzar els riscos i l’esforç implícits en el procés i empenyent a emprendre sense fomentar la formació i l’orientació necessària per fer-ho només provocarem que cada cop hi hagi més gent amb negocis de dubtosa viabilitat i amb crèdits bancaris insaldables.

De totes formes, no m’estranya que la classe política dominant aposti pel foment de l’emprenedoria; veient la retallada brutal que han patit les polítiques actives d’ocupació (5 vegades més gran que la de Defensa), l’única manera de trobar feina serà inventant-nos-la...