No fa massa dies, una bona amiga, tota il·lusionada, m'explicava que s'acaba d'inscriure com a voluntària al projecte Xerrem, de conversa en català. El projecte en qüestió, encara sense presència a les Garrigues, està coordinat per la Coordinadora d'Associacions per la Llengua Catalana (CAL) i té per objectiu fomentar la parla de la nostra llengua a partir de trobades en diferents espais quotidians. Així doncs, aquestes trobades entre la "persona guia" i la "persona xerraire" es produeixen a les escoles, a través de les AFA, en comunitats religioses, sindicats, biblioteques i entitats de tota mena.

Em crida l'atenció que, com en altres projectes similars i reeixits, no hi ha limitacions, com podrien ser el fet de tenir permís de residència o entendre mínimament el català. Només cal que la persona guia tingui ganes de compartir i ensenyar català, i la persona xerraire d'aprendre'n. I ja està. El projecte s'estructura en tres nivells: persones que no entenen gens el català; les que l'entenen però no el parlen; i les que el comencen a parlar però els hi falta fluïdesa. 

L'expansió territorial del projecte està coordinada per un català d'origen congolès, que fa 30 anys va emigrar del seu país; la meva bona amiga, que ja participa en el projecte com a "persona guia" ensenyant català, va néixer al Marroc. És a dir, dos exemples de persones que no tenen el català com a llengua materna, però que l'han fet seu fins al punt de coordinar i impulsar projectes per a millorar-ne l'ús social, o ensenyar-lo a través de la conversa; el primer, professionalment, i la segona, dedicant-hi el seu temps lliure. 

En uns temps de regressió lingüística de l'ús del català, de l'abandonament de la llengua per molts parlants, i d'una onada de racisme que amenaça d'arrossegar-ho tot, és més necessari que mai explicar iniciatives com aquesta. I participar-hi, tant persones migrades com autòctones.