Primera part. Castell de Hartheim (Alkoven, Àustria).

Construït al segle XVII i utilitzat en un període anterior com a centre de beneficència. Convertit pel règim nazi en un dels llocs més atroços, funestos i tètrics d’extermini i mort durant el primer lustre dels anys quaranta. Més de 30.000 persones foren víctimes, primerament, de l’operació T-4, centre d’eutanàsia per a persones deficients físiques i psíquiques i, més tard, en l’acció denominada 14f 13, per tal d’eliminar presoners procedents de diferents camps de concentració, especialment de Mauthausen, Gusen i Dachau, que ja no eren aptes per al treball. Tot aquell que hi entrava ja no en sortia. El gas letal, monòxid de carboni, posava fi a la vida d’aquells pobres considerats “indignes de viure”. Alguns d’ells encara havien de patir l’experimentació mèdica dels seus òrgans. D’allí, al crematori. Entre les víctimes, 12 lleidatans fins ara localitzats. I entre ells, 3 garriguencs.

A les famílies de Marcel·lí Boldú Corbera, de les Borges Blanques, de Ramon Sarlé Graell, del Soleràs, i de Ramon Pere Moragues, de Vinaixa, sapigueu, en primer lloc, que tots ells van morir allí, gasejats, i que un grup d’alumnes, jo mateix i un altre company professor, per primer cop, els vam retre un homenatge i els vam recordar perquè mai se’ns esborri de la memòria.

Segona part. Plou sobre Mauthausen.

Ens espera un dia complicat, ple d’emocions, de sentiments a flor de pell, però també de crits, ràbia i dolor amagat i enfosquit pel pas del temps. Després de més de 3 quilòmetres i passar pel mig de la població, ens donen la benvinguda uns murs alts, consistents. La força del granit ens fa intuir el règim d’explotació en el treball i de l’esforç d’unes ànimes que trobarien la mort en el trasllat dels grans blocs o en la col·locació d’aquests de forma esclava. Desnodrits, maltractats, buits de tota personalitat, només un número els delatava. L’escala de la mort ens evoca un reguitzell de cadàvers pujant i baixant aquells blocs de forma implacable. Tant se val si un moria aixafat pel propi carreu. La persona no tenia cap valor. Tant se val si els llençaven al buit, com a “paracaigudistes”, des de dalt de la pedrera, anirien arribant d’altres dels camps més propers.

Aquella desraó, aquella bogeria, tenia continuïtat amb altres actuacions tan o més patètiques i horroroses: la forca, els afusellaments, la zona de quarantena, el tret al clatell, la dissecció, la cambra de gas, els crematoris...
Plou sobre Mauthausen.