Sense ànims de fer un al·legat moral, arran de les notícies al voltant de la crisi que ens envolta, i arran d’un article de Quim Monzó a La Vanguardia, se m’acut que si penséssim més en l’altre i no tant en nosaltres mateixos potser ens aniria millor. Escrivia Quim Monzó sobre un estudi segons el qual s’ha demostrat que les persones, quan parlen d’elles mateixes o pensen sobre lo seu, els resulta tan gratificant com quan mengen o practiquen sexe i que, en canvi, si parlen sobre tercers o pensen en aquests, no passa res d’interessant al cervell. Científicament es demostra el que es veu a simple vista massa sovint. De les frases “Això és per a mi” o “Això és meu” o “Primer jo” dels nostres nens al silenci dels nens que han après a esperar pacientment que es reparteixi l’única menjada del dia que hi ha damunt la taula entre tots i primer els més petits hi ha camí per recórrer. Està a les nostres mans fer-ho, “Primer tu i, després, jo”. I, si costa, també hi ha la combinació “Jo i també tu”, oi?