Fins fa poc, els temes de la guerra eren poc tractats o fins i tot tractats amb recança, hi havia una tendència a l’oblit o a parlar-ne fluixet a dins de les famílies. En moltes d’elles un avi havia lluitat amb els republicans i l’altre amb els feixistes. La postguerra també fou molt dura. Les ganes de reconciliació i la por van portar a les ganes d’oblidar unes èpoques de turbulències i postures de difícil argumentació. Ara, al cap d’un temps, es vol recuperar la memòria històrica i fins i tot s’han dreçat museus o punts de visita obligatòria per tal de retrobar la veritat. Les Garrigues van ser front de guerra. Jo, quan era xiquet, anava pels camps de la Granadella buscant restes que es venien als “xatarreros”. La guerra era present en els paisatges, on encara es veien trinxeres –moltes s’estan recuperant–, en les quals burxàvem per tal de trobar material per vendre. Les beines de les bales republicanes de coure es pagaven molt millor que les nacionals, fetes amb un aliatge de mala qualitat. Era freqüent trobar bombes de mà, que precisament al manipular-les van matar i ferir algun xiquet. Però també cal parlar d’agricultura, on es va generar un producte nou: les col·lectivitzacions agràries, que es van posar en funcionament per ideologia, però sobretot per la senzilla raó que el propietari s’havia amagat per por de les represàlies. En les grans propietats, el conreu era directe a càrrec d’assalariats i aquestes es van col·lectivitzar ràpidament, o bé de rabassaires pagesos, on ja va costar més. A Catalunya el 75% de col·lectivitzacions van ser dirigides pels sindicats, especialment per la CNT. La Unió de Rabassaires amb parcers, masovers i arrendataris d’ideologia esquerrana només en va dirigir un 12%, a causa, també, de l’extrema parcel·lació de la comarca. A la Granadella només es van col·lectivitzar les grans finques. Hi havia un llevat de la CNT. Federico Urales, el pare de Federica Montseny, nasqué a la Granadella. Com a anècdota, la gent del poble parlava de la col·lectivització com “la repartidora”, ja que hi havia igualtat de salaris (les dones menys) i disposava també d’un menjador i guarderia, també col·lectius. A més, cal tenir en compte que cada vegada hi havia més refugiats, en la mesura que les tropes feixistes avançaven, especialment d’Aragó i d’ideologia anarquista, a qui calia donar feina. A la Pobla, amb 500 habitants, es van atendre 300 refugiats. I, de feina, n’hi havia molta, especialment en les collites d’ametlla i olives, ja que els homes s’havien incorporat a l’exèrcit. També cal tenir en compte que el govern havia imposat l’entrega obligatòria de la producció a uns preus determinats per alimentar l’exèrcit i la població, i qui podia (tant els pagesos com les col·lectivitzacions) feia estraperlo, ja que en el mercat s’aconseguia un 300% del preu fixat. El mateix exèrcit anava als magatzems de cooperatives, cases particulars i col·lectivitzacions a requisar mercaderies, que directament ho portaven al front. Van haver-hi col·lectivitzacions que encara que eren voluntàries incorporaven gairebé totes les finques, com la Pobla de Cérvoles, on es va racionalitzar el treball incorporant models tayloristes(!); es va comprar una màquina de batre procedent de França, mitjançant exportacions organitzades pels canals paral·lels de la pròpia CNT, i es va comprar nou material per a la cooperativa d’oli. La guerra es va acabar i l’estraperlo continuà, salvant de la misèria molts pagesos.