L’amic Albert Turull, incansable cerverí de mil batalles, em demana l’opinió sobre el sentiment segarrenc que encara es pugui mantenir en la zona oriental de les Garrigues. La intenció és que hi hagi alguna representació del nostre territori en una trobada d’entitats de la Segarra històrica el 7 de juliol als Prats de Rei (Anoia). Li responc amb pessimisme respecte d’un fet que crec que s’esvaeix a la velocitat de la llum i –carall!– em sap greu.

La realitat és que en l’enquesta de 1931 de la Generalitat, sis ajuntaments de l’actual comarca administrativa de les Garrigues van contestar d’una manera més o menys clara que es consideraven de la Segarra: Arbeca (Urgell-Segarra), l’Espluga Calba (Baixa Segarra), Fulleda, els Omellons, el Vilosell i Vinaixa. Aquesta mitja dotzena de poblacions comparteixen una sèrie de trets característics: català nord-occidental de transició cap a l’oriental, pertinença a l’arquebisbat de Tarragona i –en algun moment de la història– a la vegueria de Montblanc, certa identitat gastronòmica (romesco), cultius agrícoles (vinya) i continuïtat geogràfica. Característiques que també són comunes a Tarrés (que no va contestar l’enquesta republicana i molt decantat cap a la Conca de Barberà), l’Albi i la Pobla de Cérvoles (que tot i considerar-se de les Garrigues el 1931, tradicionalment han estat vistes com a zona de transició amb la Segarra), i Cervià, que sembla que ja seria part de les Garrigues Històriques de forma indiscutible.

Com que la divisió de la Generalitat republicana no va tenir temps d’aplicar-se per la Guerra Civil, la difusió del sentiment garriguenc a tota l’actual comarca administrativa no pot datar de més enllà de l’any 1975, quan amb la mort del general Franco es va endegar el procés que permetria el 1987 el restabliment de la divisió comarcal. Fins a aquell moment, i d’això només fa 30-40 anys, una bona part de la gent d’aquesta zona es tenia per segarreta. Certament, després, l’arribada de la democràcia, un procés de “convalidació extrema” –almenys pel que fa a aquest aspecte– de l’obra de la Generalitat dels anys 30, amb el suport dels mitjans de comunicació i l’escola, ha acabat per anorrear pràcticament qualsevol referència a la Segarra a la nostra comarca. Sens dubte, també hi ha ajudat l’escassa demografia del territori, sense cap població que en pugui exercir la capitalitat (com el cas de Santa Coloma o Calaf), o la manca d’entitats aglutinadores (com existeixen, per exemple, a la vall del Corb).

Sense cap voluntat de discutir els límits actuals de la comarca, hi hem guanyat alguna cosa renunciant a la nostra identitat tradicional i històrica segarrenca? Potser encara seríem a temps d’utilitzar la marca “Garrigues segarrenques” per a esdeveniments culturals, projectes turístics, plans de desenvolupament, mancomunitats de serveis... Potser els ajuntaments d’aquesta zona podrien, d’alguna manera, adherir-se als sentiments manifestats pels seus antecessors republicans el 1931...