El recordo al camp de futbol vell, jugant a guerra, perseguint-nos per la Torra i l’era el Lluïset. Toponímia del record d’un món fugisser que no tornarà, però que va existir. Temps vells, segle superat, canalla alguns, una mica més grans d’altres, amb un dictador que encara esbufegava. Eren els estius que passava al poble dels seus avis de cal Ferrer, una nissaga provinent de Guimerà que durant generacions es van dedicar al noble ofici de domesticar el ferro.

Una mica més tard, al principi d’aquesta pseudodemocràcia que encara ens tenalla, va pujar a Festa Major, un divendres a la nit, cosa que en aquell temps va ser una petita revolució local, com a membre d’un grup musical que recuperava antigues cançons de la terra garriguenca. Encara em ve de tant en tant al cap una tornada: “corrandes en són corrandes”, més en aquests dies tristos, d’una feina important de recuperació artística i cultural que no em consta que s’hagi continuat.

Ara farà dos anys va fer el pregó de la Festa Major de Fulleda. Una peça sentida i sensible que és una mica el retrat d’una època, d’un lloc, que molts hem viscut. I, enmig de tot, una confessió onomàstica: el nostre poble era l’únic lloc pràcticament on se’l coneixia per “Josep Ramon” i no pas per “Tati”. Noms, fonamentalment som noms...

Noms i fets: Josep Ramon Minguella Grinyó se’n va quan més el necessitàvem en el tram final de la nostra lluita d’alliberament. Ell, però, ha fet la seva feina –molta– i la nostra victòria ja propera serà el millor homenatge.

Et recordem, Tati, i més des de Fulleda...