Viure en alguns pobles petits de les Garrigues té un risc afegit des del punt de vista de la salut.
Dins el meu cap algú em replica:
–Això que dius no pot ser, perquè tots som iguals.
–Doncs mira –li dic–, alguns pobles teníem tres dies de visita de metge i infermera cada setmana. D’un temps cap a aquí, ens hem quedat amb només un dia.
–Però potser per anar passant ja en teniu prou, no us deveu posar malalts tots a la vegada –em replica.
–Tots mereixem viure saludablement. La malaltia i les xacres no segueixen cap calendari, es presenten i prou, o es reprodueixen cíclicament.
–Quants viviu al poble?
–Durant l’any potser no arribem a 200 hab.; al poble del costat, un nombre semblant. L’edat de la majoria depassa els 70 anys, bastants tenen una salut amb limitacions (diabetis, cor delicat, problemes respiratoris, etc.) i, sobretot, anys. Tenir anys no és cap malaltia, però les persones velles són cases on portes i finestres ja no tanquen bé com abans. Si no era una urgència, abans podies esperar, el metge venia dia per altre; ara has d’esperar set dies. Qui té vehicle pot desplaçar-se, qui no en té l’ha de llogar. Això fa augmentar les desigualtats respecte als que viuen en pobles més grans.
–Jo el que faria és parlar-ne amb qui pugui posar-hi solució.
–Exacte, això és el que han fet els alcaldes dels pobles afectats: parlar amb el metge que els pertoca davant del delegat territorial de Salut a Lleida. I van trobar remei a aquest desequilibri: repartir les hores de metge d’una manera més raonable, millorant l’assistència als que els han deixat amb només un dia de visita, sense augmentar els horaris dels metges.
–Si us heu avingut, s’ha acabat el problema.
–Ni pensar-ho. La solució que van acordar els afectats, no l’han deixat portar a la pràctica.
–A qui se li pot acudir oposar-se a solucions viables que han trobat els afectats?
–Vés al CAP de les Borges i pregunta-ho.