No sé si vosaltres ho haureu percebut al vostre entorn, però trobo que darrerament el pessimisme i la negativitat es van estenent com una taca d’oli entre la gent. Els optimistes protesten, els abans neutrals es lamenten i els pessimistes de mena fan festa major i tenen més audiència que mai.

De motius, no en falten, i és que ens en plouen per totes bandes. Qui més qui menys té a prop alguna persona que ja fa massa mesos que no troba feina, i allò d’enviar currículums esdevé una rutina desmotivadora. I els que en tenen, potser la veuen perillar. Com a conseqüència de les retallades, hem de pagar per serveis bàsics que abans eren gratuïts i universals. I tot això en un context de retallades en drets laborals, una reforma que provoca que el que troba feina li duri menys que un vermut i segurament treballant per quatre duros, amb els ERO a l’ordre del dia i amb jornades laborals més llargues, sovint combinades amb sous més baixos. Per tant, no és gens estrany que les converses a la feina, el bar o la botiga estiguin tenyides d’aquesta negativitat.

Hi ha, però, una excepció. Parlo d’un tema que majoritàriament genera consens, que il·lusiona i que fa que ens belluguem amb una finalitat comuna. Em refereixo, és clar, a la lluita per la independència. Un fenomen que ha fet que molts pobles de la comarca organitzin actes, marxes, autocars per a la Diada, etc. Un fenomen que segurament només és comparable a les consultes per la independència de fa un parell d’anys. Cap altre objectiu ha fet que centenars de persones s’apleguessin, debatessin i s’autoorganitzessin amb un mateix fi.

Esperem que aquest cop la classe política estigui a l’altura de les circumstàncies i entengui la potència, claredat i concisió del missatge. No fer-ho transformaria la taca d’oli de la negativitat en marea.